Tinc dos amics

Tinc dos amics que sempre hi són. No vull dir que hi hagin estat desde sempre. No, això no. Abans hi havia altres persones. Però ara tinc dos amics que m'han donat tant de suport durant els dies més difícils de l'estiu, que m'han sorprès i tot. Tu i tu, no m'ho esperava, no sabia que podia comptar tantíssim amb vosaltres. No esperava rebre missatges o trucades vostres dia sí, dia no, només per saber com estava. I ara que estic molt millor, només queda dir-vos: gràcies. Tant de bo pugui estar a la vostra alçada el dia que vosaltres necessiteu recolzament.

 

 

Metges en Llauna - vist amb perspectiva

Algú de vosaltres recorda aquells temps en què a les notícies es deia sense parar que a l'Estat espanyol hi faltaven metges i mestres? Gràcies a això, cada cop hi havia més demanda per entrar a aquestes carreres, i com que l'oferta era la mateixa, la nota de tall de Medicina i de Magisteri, no feia més que pujar i pujar. 

Centrant-nos en Medicina, que és lo meu, les organitzacions no-(tant)-polítiques que hi entenen*, van advertir que el problema no era una falta de metges llicenciats a l'estat, sinó dos altres factors: una mala distribució dels professionals, i una important "fuga de metges" a l'estranger, on les condicions de treball són molt millors.

L'any 2008, l'Estat comptava ja amb 28 facultats de medicina, en les quals s'havien anat augmentant progressivament els números clausos**, i els alumnes de les quals ja protestaven per sentir-se enllaunats en facultats on no hi havia espai ni recursos per tots. Però ni cas, és clar. Davant l'impossibilitat de seguir augmentant els números clausos, i aprofitant l'avinentesa per fer un moviment tàctic molt vistós, es va decidir obrir 14 noves facultats, 6 d'elles privades, en el període de dos anys lectius.

Quan això va sortir a la llum, els estudiants de Medicina de tot l'Estat, vam sortir al carrer sota el lema de "Metges en Llauna". Sosteníem que no feien falta més metges, i que una ampliació de places a les facultats era inútil si no es complien dos factors: 1) un augment proporcional dels recursos i del pressupost destinat en les facultats de medicina, i 2) un compromís real d'augmentar les places MIR, que és d'on acaben sortint els metges totalment formats***. Possiblement, en aquell moment vam quedar com els estudiants rancis que com que ja estan dins la carrera, volen impedir que hi accedeixi menys gent i així tenir menys competència professional en un futur. 

La pancarta oficial de la campanya Metges en Llauna a Catalunya.

Però el temps ens ha donat la raó. Després de l'obertura de les 14 noves facultats, vam començar a sentir parlar de crisi. Hem passat de la situació on cada anys quedaven places lliures MIR (les més dolentes que no volia ningú, per poc interessants o mal situades), a la situació actual, en què hi ha el doble de candidats que de places (perquè sí, les places, com era d'esperar, han estat retallades per la crisi, també).

Som un dels països de la UE que forma més metges cada any (ja estàvem per sobre la mitjana amb les 28 facultats del 2008). La formació d'un metge és molt cara (a les universitats privades, cada any de carrera costa uns 10.000€). La meva promoció, però sobretot les que segueixen (les que van començar a partir del 2008), ens trobarem que a l'acabar la carrera no podrem accedir tots, ni molt menys, a una plaça MIR, i encara menys a un lloc de treball després d'acabar el MIR. Per tant, l'Estat està pagant la formació de moltíssims metges que es quedaran a l'atur o que hauran d'anar a treballar a l'estranger. No sona massa rentable, oi? Com que no ho és, resulta que el preu de totes les matrícules a la universitat, s'ha encarit. Si abans pagàvem prop del 25% dels estudis, ara n'hem de pagar un 40%. 

I si reduissin el número de places i invertissin els diners en fer els estudis més assequibles?

I si els números clausos del conjunt de Facultats de Medicina de l'Estat s'ajustés una mica al número de places MIR que es preveu que es podran oferir al cap de sis anys?

En tot cas... nosaltres ja ho vam avisar. No se'ns va fer cas, i ara la situació entre els professionals de la medicina, és la que és: un munt d'aturats amb una formació boníssima, que només opten a contractes penosos fent guàrdies i suplències a Urgències. I pitjor que serà d'aquí uns quants anys.

* L'Organització Mèdica Col·legial, i la Conferència Nacional de Degans de les Facultats de Medicina

** Els números clausos són el màxim d'alumnes que admet cada Facultat. Per exemple, fa 10 anys, més o menys, la UB admetia uns 60 alumnes per grup, i com que n'hi ha tres, eren 180 alumnes per promoció. Actualment (i pressionada per les demandes del govern) n'accepta 90 per grup, és a dir, un total de 270 alumnes per promoció. Això, amb els mateixos espais i els mateixos recursos. Senzillament: no hi cabem.

*** Medicina són sis anys, i s'acaba la carrera amb un títol de "Llicenciat en Medicina" (properament "Graduats"). Per a exercir en el sistema de sanitat pública cal un títol d'especialista (sí, també pels metges de família), que s'obté sent MIR (metge intern resident) 4 o 5 anys. Per accedir a una plaça de MIR cal passar el famós examen MIR, que és una mena d'oposició que es convoca cada any. El qui treu millor nota és el primer en triar plaça (especialitat i hospital on la vol fer), i després el segon, i així successivament fins que s'esgoten les places. 

A les butxaques de la bata

L'altra dia, una amiga meva, joveníssima resident de Pediatria, ens ensenyava una foto dels seus tres fonendoscopis: el de tota la vida, el pediàtric i el de neonats (la diferència: la mida). Això em va fer pensar que en cinc anys de carrera he anat acumulant material mèdic (i no vull saber quants diners ens hi hem deixat), i com que recentment l'he endreçat tot i l'he desat juntet en una caixa (fins al meu retorn a pràctiques), avui l'he tret per ensenyar-vos-ho (és un post una mica com aquest de la Rits, però versió metge-en-pràctiques). Aquí ho teniu!

Començant per sota, hi ha el fonendo, que el tinc des que vaig començar 3r i que ha estat molt i molt utilitzat des de llavors. Espero no perdre'l mai! A l'esquerra del fonendo hi ha un martell de reflexos, el que em vaig comprar a 2n o 3r, i això de l'esquerra és un diapassó per l'exploració neurològica. El mànec del martell reposa sobre la llibreta que he portat a la butxaca durant tots els mesos de pràctiques a París, on hi anotava de tot, i la de sota és una que vaig comprar més recentment, amb índex alfabètic, amb la idea d'apuntar-hi coses útils de forma ordenada per poder-les retrobar més tard. El pilot de papers són els que uso per apuntar coses dels pacients que tinc en un moment donat, i després teòricament els llenço quan el pacient és donat d'alta, però ja veieu que em sap greu desfer-me'n. Sobre la llibreta gran hi ha un regle d'aquests que tenen ajudetes per interpretar electrocardiogrames, i un depressor de fusta que utilitzo per subratllar la data quan escric l'evolució del pacient (bé, això només ho he fet a París, a Barcelona mai escrivim res). Ah, allò del costat, de cap rodó, és un altre martellet de reflexos que vaig comprar a París. No tenia el meu i allà utilitzen aquests, que vaig trobar molt macos i molt més pràctics. L'ampolla transparent del costat, conté gel hidroalcohòlic per desinfectar les mans, hi ha també una ampolleta de sèrum fisiològic (no em pregunteu per què). A la dreta de les ampolles hi ha l'esfingomanòmetre, per prendre la pressió amb el mètode "de tota la vida" (ara hi ha aquells aparells automàtics), això, evidentment, no ho acostumo a portar a la butxaca de la bata, pesa molt! Amb els bolígrafs (observeu el meravellós bic de quatre colors!), hi ha la llanterneta pel reflex pupilar, és aquesta mena de bolígraf gris. I darrere de tot, les ninetes dels meus ulls, les targetes de diferents hospitals! La de darrera és la primera que em van fer, al Clínic, a 3r. La del mig és de la Mútua de Terrassa, de 4t. I la de davant de tot (l'única sense foto!), és dels hospitals de París. M'encanten les targetes! 

I això és tot. Dubtes, preguntes o curiositats, als comentaris! Algun dia us podria ensenyar les bates (la bata que portes té tot un significat!), les meves i les que he anat "agafant prestades" a diferents hospitals... ehem, no em mireu així, ho fem tots!! 


PD: El comentari de l'Elfreelang m'ha fet pensar que no us he convidat a explicar què porteu vosaltres a les butxaques, o a la cartera o al bolso que estigui relacionat amb les vostres diverses professions... Qui ho vulgui explicar, endavant! Serà xulo saber-ho!

Lagartijo Dundee, mode Pepito Grillo

El senyoret Dundee no ha deixat de passar per casa meva per fer-se el llest. El paio em va de veu de la consciència dient-me que estudiï. Malgrat que tots dos tenim un interès comú (l'aprovat a Nefrologia, o Nefzgoloshia, com diu ell), xoquem frontalment en molts aspectes. Ell diu que per aprovar he d'estudiar, i jo dic que no vull estudiar, ras i clar! Pf, té unes coses aquesta bestiola... Estudiar per aprovar, diu! Psss! Algú la pot fer callar?? No sabeu la queixalada que m'ha clavat al nas quan ha sentit que demà és festiu i que no vull fer res!! 

(—No la mozegueu mai al naz, queshta mosssa... no ejta shens fona!)

(—A callar!)


Per cert, si no ho sabeu, aquesta bestiola és cosí de la sargantana, que diu que es fa completament responsable dels aldarulls causats pel cosinet... Oi?

Enquesta telefònica

—Amb la senyoreta Dalmau, siusplau? O és senyora? 

—Sí, jo mateixa, amb qui parlo? Senyoreta va bé. 

—Li truco d’una empresa d’enquestes. Estem fent un estudi poblacional sobre la realitat de les relacions de parella en l’actualitat. Si està disposada a respondre unes preguntes, a canvi li enviarem a casa seva el regal que vostè esculli entre els tres següents: unes ulleres de natació, l’última novel·la de Jaume Cabré o una entrada doble per a un concert dels Amics de les Arts. Només seran deu minuts. 

—D’això... d’acord, pregunti. 

—Perfecte, moltes gràcies. Aviam, primera pregunta: quina edat té? 

—Vint-i-set. 

—D’acord, grup d’edat: entre vint-i-cinc i trenta anys. Estat civil? 

—Legalment, soltera. 

—I a la pràctica? 

—Amb parella. 

—Pa... parella, d’acord. Parella estable..? 

—Sí, se li pot dir així. 

—D’això... no es molesti, però li he de demana, la se... seva parella és, d’això, és un home?

—I si fos una dona què passaria?

—Res, res, és clar... Quina edat té ell? 

—Trenta-dos. 

—I quant temps fa que estan junts? 

—Aviat farà dos anys. I quatre mesos que vivim junts. 

—Ah, caram, viuen junts i tot, quina sort, eh... 

—Molta sort. Podem continuar amb la seva enquesta? 

—Sí, sí, perdoni. Ara li preguntaré sobre les seves relacions anteriors: de quan data la seva darrera relació?

—De fa uns tres anys. Sí, fa uns tres anys que es va acabar. 

—No recorda la data exacta? 

—La data exacta? Francament, no. 

—Creu que això significa que ha deixat de donar importància a aquella relació? 

—Quina mena de pregunta és aquesta? 

—Em pot respondre, siusplau? Com abans acabem l’enquesta... 

—Bé, doncs... no sé. Suposo que una mica sí, han passat pràcticament tres anys, no? La gent passa pàgina i aquestes coses.

—Així, ja no sent res pel seu ex? Diria que l’ha oblidat? 

—Au va, ja prou... 

—Em pot respondre la pregunta, siusplau? 

—...
—Senyoreta? Li demano si ja no sent res per... pel seu ex! —tres pips impertinents omplen el silenci. La noia ha penjat. 

L’enquestador, penja el telèfon de la cabina des d’on truca. L’última cabina que queda en peu en tot el barri. Amb les mans tremoloses, el cor encongit i un nus a la gola, torna a posar-se a la butxaca el paper arrugat on hi tenia el guió de l’enquesta. No es molesta en recollir el canvi que escup la màquina —almenys així algú sentirà que té un cop de sort— i veu com de la pantalleta s’esborra definitivament aquest número de mòbil que se sap de memòria. 

La senyoreta Dalmau torna a la cuina, on el Marc fa el dinar. 

—Qui era? Et feien una enquesta telefònica? 

—Sí. Bé, no. Tornava a ser en Daniel. 

Endavant, enrere, tornar o desaparèixer. I una xapeta.

Ha passat força temps des que jo era encara una blocaire constant que estava a totes i que no me'n perdia ni una. Entenc que és aquesta constància passada la que m'ha reportat tres alegries, totes tres de les vostres mans, i amb el nom de les tres nominacions als c@ts 2012: Miscel·lània, Reflexiu i Catalans al Món. Ara fa un any i poc no podia ni somniar en ser nominada a alguna categoria, per mi era una cosa absolutament llunyana i inabastable. I dotze mesos després, pam: no una, sinó tres nominacions. I envoltada d'algunes bèsties blocaires que por em fan! Gràcies!

Aquest fet tan positiu es mescla amb un que no ho és tant: els blogs han anat perdent força a la meva vida, i han estat pràcticament desapareguts del meu dia a dia durant moltes setmanes. Això ha suposat també (i per vergonya meva) abandonar projectes en els que creia molt, com la meva Petita Guia de París, que ha quedat estroncada només començar. I quan, vist això, ja em proposava abandonar, em torna a picar el bitxet blocaire i torno a començar a anar amunt i avall per les vostres cases. Això sí, discretament i sense fer massa soroll.

Així que ara no sé què fer. Dic que plego, i plego? Dic que afluixo el ritme però em quedo? Torno a bloguejar com una boja? No sé ni què vull, ni què em convé, ni què és més natural que faci en aquest moment. Fa uns mesos em semblava que els blogs m'acompanyarien per sempre (o si més no, per molts i molts anys), i fa uns dies em semblava que desapareixerien de la meva vida d'immediat. I ara?

La conclusió és que com que ara mateix no em surt escriure un post de comiat, doncs no m'acomiado. Seguiré per aquí, suposo, al ritme que les ganes em permetin. No faig més prediccions. No sé si aquest ritme anirà a més a mida que passin les setmanes, o a menys quan l'energia que encara tinc s'acabi esgotant. Però ja ho anireu veient, oi? Serem per aquí.

De moment, gràcies a tots per tot, per les coses compartides fins ara, i per ser tant macos (ai, que em poso nyonya...). I aprofito l'avinantesa per lluir, jo també, la meva xapeta de nominada:

 

A pasturar cargols

El primer record que en tinc és el d'un nen rodanxó i rinxolat que, amb nou anys, anava tocant l'harmònica del seu avi pel campament d'estiu. Jo en tenia tretze i ens va tocar junts en el grup d'un joc. El recordo perquè l'harmònica es va perdre i la vam estar buscant... sort que va aparèixer! Quatre anys després, envadalia tot el campament amb una de les seves primeres cançons, i la més coneguda per tots. El A pasturar cargols era cantat per ell i corejat pels seus companys mentre la resta ens ho miràvem, sorpresos que a aquell nen timidet de tretze anys no li fes vergonya cantar davant de tothom. I poc després de coincidir de forma puntual en un concert d'Antònia Font al nostre poble, em va tocar ser monitora del seu grup d'edat. Un curs i una ruta d'estiu en companyia d'un grup molt maco, que va acabar amb un dels seus primers concerts fora de l'escola, on tots els del cau, esgotats després de quinze dies fora, vam anar-lo a veure. 

Ara el Roger Margarit té divuit anys, i ahir tornava a ser dalt d'un escenari. Sense res millor a fer un divendres d'agost al vespre, una amiga i jo ens en vam anar d'excursió al poblet on tocava, Sant Esteve de Palautordera. La sorpresa va ser molt grata: el xicot que totes dues havíem sentit cantar Manel i tocar la guitarra a l'autocar tornant d'excursió, ahir ens va oferir un concert amb cap i peus, ben diferent dels concerts de principiant que havia vist jo abans de marxar a París. M'ho vaig passar millor i ho vaig gaudir més del que m'esperava, i ho dic procurant ser imparcial, cosa difícil tenint en compte que al veure'l allà tocant me'n sento orgullosa i tot. Com si jo hi tingués alguna cosa a veure!!

I tot i aquest post pretén ser personal i explicar, simplement, les sensacions que vaig tenir ahir al vespre, no em deixaré de dir que si voleu saber més coses d'ell, les podeu llegir aquí (m'abstindré de parlar jo de la seva música, altre cop seria massa parcial). I que a l'fnac, a l'iTunes i a altres botigues de música, hi podeu trobar el seu primer disc (o treball, com es diu ara), A la Vilaverda, que va sortir per Sant Jordi. Al youtube, i a l'stotify també hi ha coses. Si sou d'escoltar música en català... potser és una opció que us agradarà!  

Us deixo amb el Roger... i en Rolfo!