Horitzons inesperats

La plaça del Diamant , de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004. Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ...

Publicat originalment el 28 de juny del 2004 a la meva antiga web. Amor matern , d'August Strindberg. 2001. Versió de Hillevi Melgren i Josep Palau i Fabre. Direcció: Judith Colell. Intèrprets: Mare: Imma Colomer. Filla: Marina Gatell. Emprovadora: Mercè Managuerra. Lisen: Maria Ribera. Espai Escènic Joan Brossa, 27/6 /2004. Hi ha un embruix que afecta un punt del carrer Allada i Vermell, i que fa que s'hi visquin estones intenses de gran teatre. Les fades han decretat també que l'espai de vianants del carrer sigui un dels llocs més agradables de la ciutat, i estar-s'hi una estona prenent una cervesa abans de la sessió és un plaer regalat en una tarda de diumenge. A dins les coses no són tan plàcides, però.  Les tensions i insatisfaccions acumulades al llarg dels anys entre una mare i una filla, pols elèctrics que mantenen la tensió durant tota l'obra, no deixen espai per a la contemplació relaxada. Aquí es tracta de la llibertat en la vida, i de la utilitat q...

Un any més, enmig del fred del desembre, la pell de Sitges s'ha tornat a posar de gallina, gràcies al festival més emblemàtic de cinema del nostre país. Aquesta edició ha passat com una exhalació i fins ara no n'he escrit res, però no per això deixaré de complir i deixar-ne constància. Vaig programar vuit pel·lícules, dues menys que l'any passat (un examen de japonès el diumenge al matí, i el fet que amb el País Basc ja vaig consumir tots els dies de vacances que em quedaven, van impedir que la xifra fos més gran); i els problemes de salut em van fer perdre-me'n una (Tokyo Noir), amb la qual cosa seran set les comentades. DIJOUS, 2 21.00h El castell mòbil de Hauru , de Hayao Miyazaki, Japó, 2004. Secció Oficial Fantàstic, Auditori. En la nit inaugural, el nou Miyazaki: un plaer assegurat. A favor: és tan encantador com sempre o fins i tot més, especialment en els seus minuts inicials, de gran bellesa. És impossible no estimar la protagonista, en qualsevol de les f...

publicat originalment el 30 d'octubre del 2004 No serà mai la teva parella. Com diu la cançó (la que està a mig escriure), no sabem què vindrà demà. Tot i així, i en la mesura en què es pot parlar del futur probable, penses que és així com serà. I tanmateix penses que seria inexacte dir que no hi haurà res entre vosaltres, perquè ja hi ha alguna cosa ara. "O no hi ha res, i tot és en va", com diu la frase del Troiacord. Perquè tens la sensació que la diferència no la marca que sigueu o no parella. La diferència la marca exclusivament ella. Posa als dies la marca de seva presència. Et mira i t'eleva per sobre d'aquesta ciutat i del seu cel, de tot això que saps que s'acabarà algun dia. Només dura un instant, però és inesborrable. I així és com ella ho canvia tot. Segurament ni tan sols aniria bé una relació entre vosaltres. Tant se val; ni ho saps, ni vols imaginar-ho. No demanes això, ara. Ja et sents bé en la quotidianitat de Barcelona, de les conve...

Publicat originalment el 13 de gener de 2004 a la meva antiga web. Em vas preguntar si m'agradaria escriure una pel·lícula. Que a tu t'agradaria actuar-hi, si la féssim. M'encantaria, és clar. Hi he somiat moltes vegades. I també amb tu de protagonista. El que no sé ben bé és què explicar; no ho he sabut mai. Els meus somnis no ho diuen, això. Quan ho sàpiga, un dia ho escric i la fem. Si no, no passa res, haurà estat bonic de totes maneres. Això dèiem tot fent una cervesa. Després, mentre conduïa cap a casa, em va venir al cap una idea. La conversa que acabàvem de tenir podria ser, directament, el guió de la pel·lícula. Com que la idea em semblava molt simple, vaig començar fer elucubracions: i si canvio l'ordre temporal de tot, com Egoyan? (Si has de copiar, copia dels grans, com deia Woody Allen a Anything Else .) Uns dies més tard vaig recordar aquesta idea, i vaig pensar en la distància que hi ha entre l'anècdota i l'obra d'art. Vaig anar al Centr...