Nou bloc i nou tema

Hola a tots,

Ja se que tinc el Bloc molt abandonat i també als meus grans seguidors, porto una vida una mica saturada però al final la cabra tira al monte y he començat de nou amb un projecte que hem provoca una forta motivació. Espero ajudar a viure millor a qui pugui llegir alguna cosa meva de tant en tant. Relacionar les vendes, les técniques per a influïr en els demés, i aprofitar-ho en benefici de tothom ens pot ajudar no solament a viure millor als que som venedors, també ens pot ajudar a tots  simplement per que la vida és una venda en si mateixa.

Si us apeteix allí us espero.

http://smtrainers.com/

Esperaré seguir fidel al meu estil.

Gràcies a tots!

365 contes

Avui és un dia especial, neix un llibre que hem fa especial il·lusió i es que jo també tinc un cor que a vegades és tendre. Un llibre fet entre mooooolta gent i que ajudarà a fer un món millor. Tot gràcies a la Bajoqueta que és una crac!

 

Aquest texte que segueis és el que m’ha enviat ella per a presentar-me el llibre, us convido a llegir i seguir els ennlaços. I si a més a més ajudeu en la difusió d’aquest missatge entre tots farem que algú millori la seva vida. 

 

Us dono les gràcies per davant, ja sé que fa molt que no escric i que no faig comentaris al vostres blocs, però avui val la pena.

EL CONTACONTES

 

En la foscor de l’enigma, il·luminada pels estels i les fogueres, al mig d’una rotllana, va néixer Contacontes. Posseïa el poder de l’oratòria i la imaginació i la seva veu era tan melodiosament encisadora, que ningú volia perdre’s cap ni una de les seves paraules. Aquestes, li brollaven de la boca seduint amb uns mons de somnis i un sens fi d’éssers inimaginables. No gosaven d’interrompre’l i quan guardava silenci, l’encoratjaven a seguir. 

 

El món va ser molt diferent a partir de llavors. Naixeren més contacontes per tot arreu que domesticaren l’espai-temps i custodiaren la bellesa de gripaus i ànecs, la felicitat de prínceps molt especials i la singularitat dels mons on els animals s’humanitzen. Les persones van poder conèixer els contes des del seu naixement i s’inventà el joc d’escriure’ls. Es confeccionaren unes caixes màgiques i les ompliren de paraules, permetent que qualsevol les fes servir.

 

A dia d’avui, la màgia que embolcalla els contes, viatja en el gaudi de la narració compartida.

 

Conte escrit per: Isabel del Pilar Valero

 

 

PODEU COMPRAR EL LLIBRE A L’EDITORIAL BUBOK, EN AQUEST ENLLAÇ

http://www.bubok.es/libros/209275/Un-Any-de-Contes

(tots els beneficis de la venda del llibre es donaran)

http://www.youtube.com/watch?v=niLoi8R6v_o

Us deixo una lliçó per un fins després

Avui, quan fa un any que escric per aquí, he de dir-vos que hem sap greu per la gent que hem llegeix, pels que comenten i pels que no ho fan, per que tots feu del meu petit espai un lloc on escriure i desfogar-me sense la por de ser jutjat per fer-ho millor o pitjor.

Aviat començo una nova etapa a la meva vida on el temps no hem sobrará, tornar a la universitat i treballar serà dur, ara que tinc una mala etapa creativa crec que és el moment ideal per desenganxar-me del bloc, de Lo Cuentiste i ser simplement en Pau.

Als blogaires que m’heu fet aprendre amb els vostres blocs us dono les GRÀCIES i us seguiré llegint i potser de tant en tant alguna cosa tornaré a escriure o a corregir i re-publicar (m’agrada aquest concepte).

Si més no avui he apres una gran lliçó de la mà d’aquests trapelles, i en aquests temps tant dificils que passem el que ens diuen aquests nens no té preu.

Així doncs, us deixo amb la gran lliço i fins després!

 

l’equip petit from el cangrejo on Vimeo.

Jamància, bullanga i indignats

Avui tenia ganes de fer un post, que no fos indigne ni indignat i a poder ser que fes rissa. la veritat és que tinc crisi creativa ( al menys aquest cap de setmana) i no se m’acudia rés i la cosa no està per bromes ( tot i la meva vena macabra).

Mira com és la vida que quan menys t’ho esperes allí et naix la idea, feble i pobra però amb les circumstàncies esmentades m’hi aferro com un clau roent.

La meva txurri està estudiant opos per a secundaria i hem fot la pallissa amb els seus temes de feixismes i troglodites o medievos casposos i demés temes històrics. Com soc bon xiquet, mentre estudiava el segle XIX me l’anava escoltant i de sobte a saltat la pólvora del post. Hem diu: – Saps que és la Jamància?. El primer que se m’ha acudit és que era el nom d’una gitana de Gràcia, i no he fallat tant com comprovareu més tard ja que l’origen de la paraula ve d’aquest camí.

Furgant a la Viquipèdia i altres fonts he trobat lo següent:

A Barcelona és van donar uns fets anomenats les BULLANGUES, si, si, com ho sentiu. M’he tronxat de riure amb el nom i aquesta és la part que fa gracia. Que és la bullanga?

Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843.
Foren provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l’afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero (Barcelona); la del 1843 és coneguda per la Jamància.

La Jamància (del romaní jamar, menjar) fou una revolta republicana i progressista que tingué lloc a Barcelona entre l’agost i el novembre de 1843, contra el general Espartero. El nom al·ludia despectivament als membres dels batallons de voluntaris (batallons de la Brusa) que probablement s’hi havien apuntat per menjar de franc i cobrar els cinc rals diaris de paga. Fou la darrera de les Bullangues produïdes a Barcelona entre el 1836 al 1843.
La revolta va començar el 13 d’agost i anava adreçada contra Espartero. Després, però, es girà contra el govern de Madrid, i la Junta Revolucionària va fer una crida a convocar les Corts. Això provocaria una insurrecció centralista que acabà amb una intervenció militar que comportà el bombardeig de la ciutat des del castell de Montjuïc i des de la Ciutadella, dirigit pel general Prim i centrat contra les drassanes i les muralles, el qual obligà la Junta Revolucionària a capitular davant el nou capità general, Laureano Sanz, el 19 de novembre.

La Jamància representà el primer aixecament nítidament popular contra l’estat liberal a Espanya. La rendició comportà la submissió definitiva de Barcelona al govern espanyol i la fi d’una oposició organitzada a la centralització endegada pel Partit Moderat.

Ara, si fem un excercici breu de substituïr les paraules en blau per les següents:

1843 per 2011

burgesia barcelonina per ciutadans del poble

Espartero per Felip Puig o Zapatero

Jamanància per #acampadabcna

Podem veure que indignar-se a l’estil Bullanguero és més vell que l’anar a peu. Aprenguem de com van acabar les coses allí i no caiguem en els mateixos errors.

De moment ja l’hem encertat en la nomeclatura i és que Bullanga i Jamància fan riure.

Avui hem sento satisfet, he pogut evitar el post sobre els indignats i he posat coses que fan rissa.

mouselandia

Aquest és un resum del que encara avui en dia és tan vigent com el dia en que Tommy Douglas va fer aquest discurs. Anem molt lents, hauríem de millorar la nostra capacitat de reacció. No tenim perdó. Som la repera.
PODEM EMPRESONAR UN HOME PERÒ NO UNA IDEA.

viviu-vos

Jodorowsky ens crea reaccions de tot tipus, tant a favor de les seves tessis com en contra. Ara bé, quina manera de veure la vida més bonica podem trobar que la de estar agraits per que estem vius en aquest precís instant.

Narcís, ja no ets el que eres.

Fa uns anys hem vaig sentir profundament enamorat de mi mateix, si, de mi. Ho dic sense exclamacions ja que ho sento així de natural. En aquells temps hem veia totes les virtuts, era una persona a la que trobava interessant, intel·ligent, guapa, amb un futur prometedor, amb moltes coses en comú, a tots dos ens agradava el mateix tipus de menjar i teníem les mateixes aficions. A la cuina érem dos fletxes, quan sortíem de marxa teníem una complicitat immensa, sempre trobaven un bon camell amb una bona farlopa i sempre acabàvem sent els amos de la festa. El nostre desenfrenat tren de vida no tenia límits. Pel que fa al sexe mai abans havia tingut tan de sentit, amb les altres parelles que havia tingut havia estat molt bé però amb mi mateix era genial, la imaginació i les sorpreses que hem preparava eren genials, intrigants, absorbents. Quan als meus jocs introduïa una tercera persona sempre era genial. Cada matí al llevar-me hem veia al mirall i hem quedava bocabadat i orgullós d’estar amb una persona com jo la olor a espuma d’afaitar i la llum tènue de la matinada feia que la escena fos memorable.

Soc publicista i faig estudis de mercat ho aplico sempre a tot a la vida, els dissabtes a la tarda vaig a comprar a “L’ESCLAT”. Vaig allí per que és on compra la majoria de noies que estan al meu focus d’interès, es a dir, solteres amb un poder adquisitiu mig/alt. En canvi al LIDL tenen un altre tipus de client més familiar. Quan veig una noia sola comprant sempre miro des de la carnisseria si es para a la balda de les compreses i tampons. Mentalment li faig una fotografia que la classifica com a menstruant o no. A la nit quan trobi a les noies sabré exactament a quin nínxol de mercat he de fer més incidència i quines estaran especialment sensibles. Ja que per a proposar-me un trio amb mi mateix, ella haurà de ser una noia que no senti incomoditats i que l’enxampem i l’engresquem a l’acte, amb el rotllo de “lo tomas o lo dejas”.

Bé canviem de tema per que tampoc cal insistir molt en les manies que tinc, sinó al final es podrà pensar que soc un malalt. Només soc dèbil i amb monstruositats ocultes com la majoria de gent.

De fet, ara, amb el temps les coses han canviat, no som els que érem, la nostra vida ha anat agafant aquell ritme rutinós i feixuc que fa que la vida s’arrossegui per les hores i pels dies encara que no sempre, per sort.

Algun que altre fracas professional, l’esforç de deixar la farlopa i el tabac, alguna misèria que s’ha fet més pública del compte ha fet que ens coneguem millor l’un a l’altre. Hem madurat, mentre jo cada dia soc més místic jo, cada dia, soc més petit-burgès. Mentre jo, cada dia, m’aferro a la vida i la vull viure agraït a la natura per ser viu i per ser cada dia més incontaminat per substàncies nocives, jo cada dia, tinc ganes de viure una vida desenfrenada i plena de vici, com si no hagués madurat.

Poc a poc les nostres inquietuds van anar canviant, vam anar coneixent a gent diferent, a mi hem caia bé un cert tipus de persones i en canvi a mi unes altres de diferents. A mi m’agradaven unes lectures i a mi unes altres. Jo disfrutava de una vida tranquil·la i en canvi jo volia seguir amb el desenfré. Jo volia estudiar més i jo no, ja n’havia tingut prou.

En definitiva, cada dia hem sento més llunyà de mi, visc una vida amb mi que s’aguanta per la rutina, els meus interessos cada dia divergeixen més de mi mateix. Al final com els passa a moltes parelles, no tallarem per que sabem tots dos que jo no puc viure sense mi, però cada dia fem cadascú més la seva pròpia vida pel seu cantó i quan jo bado i medito o reflexiono hem deixo en pau i quan jo decideixo tornar-me boig per un dia hem deixo fer i hem perdono ràpidament, se que soc així i no hem canviaré fàcilment.

Tots dos compartim una mateixa esperança, volem envellir un amb l’altre, amb pros i contres, ens hem d’acceptar.

Lo tonto del poble

El poble era de mar, tenia unes platges precioses. En Toni i en Paco, amics de tota la vida, són “quintos”, estaven asseguts a la vora de la mar, la olor a salnitre i a mar i el soroll de les onades es barrejava amb el xiuxiueig de la conversació de tots dos. Mentre Toni feia una nansa de de jonc Paco estava com a hipnotitzat per la mar. Va ser llavors quan va esdevenir tot el que us contaré:

Paco diu:-Mos passem la vida a la mar i no mos adonem del color tant bonic que té, fixat Toni, quin color més blau!

Toni respon:-però que dius! No ho veus que es verd? Estas fet malbé, fes-te mirar la vista penjoll!

La resposta va ser en to de fotesa però Paco té un caràcter raret i va replicar amb més energia de la necessària, les coses com són. La discussió no només va durar tota la tarde sinó que van marxar a casa emprenyats com a dos bous. I ja se sap, als pobles les noticies corren com la pólvora. Als dos dies el fet ja era qüestió d’estat. Tot el poble estava dividit a favor de Paco o a favor de Toni. Els uns enfrenats al altres les baralles a la Taverna eren habituals però a partir de llavors eren lo freqüent, que si blau, que si verd.

Javieret, lo tonto del poble, els observava amb la seva careta de badoc assegut a la seva cadira de vímet del racó de casa de sa iaia.

Lo senyor alcalde al final va haver de posar pau abans de que la cosa anés a més, ara ja fins i tot arribaven a les mans. Es van reunir en ple municipal i van fer un referèndum (alegal) a mà alçada .

Van fer un bando i la resolució municipal va concloure que ni ver ni blau. L’ aigua de la mar era de color turquesa.

Quan ja tornava la calma, arriba Javieret a la taverna i amb la seva innocència pregunta: – Segur que és turquesa? Vols dir que l’aigua no és transparent?

( Qualsevol paregut a una metàfora política és purament buscada)

Lo secret astà a la massa

  Avui lo cuentiste té un atac de…  algú vanitós en diria de sinceritat, jo no m’hi considero, llavors potser l’atac és d’egolatria? Com podem descriure el fet de parlar d’un mateix sense ser condescendent? no he trobat la paraula adequada.

   La cosa ve donada  a causa de diversos elogis que rep de diversos lectors de la seva reduïda però sel·lecta parròquia. Al quals aprofito per donar-los les gràcies per dedicar una estoneta a llegir-me les neures. I fins i tot comentar-les! 

   Aquests elogis no els entén i és justificable, ja que sap que la gent s’ho curra molt saps moltes coses, es documenta i té habilitats gramàtiques, sintàctiques i ortogràfiques molt treballades que donen als seus textos una exquisides que li provoca enveja ( no oblidem que el cuentiste és humà).

Com escriu els seus deliris el cuentiste? Un dia va llegir un article de Manuel Vicent on relatava l’origen del seu estil i la seva tècnica, així doncs avui jo faré el mateix. Un plagi tal com deu mana! Espero que hem dispensi (al menys jo aquest cop he estat sincer)

Comencem doncs:

S’asseu al davant dels seu ordenador amb una pantalla de 22” magnifica (fruit d’un caprici) i del seu teclat compaq de color negre força suau al tàcte, mai li han agradat els portàtils. Té un icono al escriptori del seu Ubuntu on enllaça al tauler de wordpress directament, com que té la seva contrasenya desada hi entra directament. Pitja “els meus blocs” i tot seguit “nova entrada”. No posa mai títol. Tanca els ulls, un cop tancats es mira cap a dins i furga en el còsmic món interior immens i quan contempla aquestes constel·lacions interiors sempre apareix un estel fugaç, ha d’estar molt atent, passen un cop i potser mai més, l’ha d’agafar i l’ha de descriure. Si vola suficientment ràpid arriba a ensumar-lo, sap si fa olor a sofre a roda cremada a pollastre a l’ast o té un aroma dolç com de mare. No se n’ha adonat i els seus dits han començat a trepidar, pitja tecla rere tecla i sense haver fet mai mecanografia falla moltes lletres, a pesar d’això no para, no pot parar, aquell estel fugaç interior només el pot descriure mentre el veu, mentre l’ensuma i mentre el sent brunzir aterradorament com un tro o de vegades suaument com un veler. Aquells sentiments, idees o llamalo equits surten, brollen i de vegades tan fortament que fins i tot vomita el que porta dins, però vomita d’aquella manera sorollosa i poc discreta, a borbollonsss patint asfixia temporal i quan creu que no pot més un llamp li travessa la espina dorsal, el posa alerta li puja l’adrenalina, els dits van a mil per hora a la seva vista només hi ha el teclat i els dits frenètics fins que després d’aquests vint minuts d’èxtasi se n’adona de que té un cap malalt i un univers interen estrany que l’enverina, com la vanitat li pot, decideix que aquest procés de vomitar ha de ser regular per que és el que li manté la ment més o menys neta de cicuta. Explorar-se, buscar-se, rebregar-se, patir-se, excitar-se, ferir-se i odiar-se a ell mateix el fa ser més conscient d’ell. Cada dia es coneix més i millor.

Quan posa el punt i final després de l’orgasme, es dir, quan acaba de còrres, a sobre de l’escriptori barat del seu pis de lloguer, bre els ulls de debò, veu la pantalla amb un text on el corrector te tanta o més presencia que la lletra, però el vermell ondulat li recorda una imatge de text sagnant, suat i ferit de mort que li diu que és així com a anat la cosa. Passa olímpicament del corrector, canvia quatre lletres fora de lloc mentre ho rellegeix per a veure si és apte a la oïda de la resta del món i confia en que la seva agraïda parròquia li disculparà aquesta infumable sintaxis, carregada de subordinades impossibles, d’errades d’ortografia aberrants i altres coses fruit del propi mètode.

Un cop vomitat el text busca una foto al google que s’hi escaigui i li posa un títol fruit de l’ultima glopada de bilis amarga.

Ja veieu que lo cuentiste no és un home de lletra, es només un humà que vol fugir del cistell on hi ha altres humans podrits que fan que es podreixi la resta del cistell. Vol ser bo, vol ser humil, vol ser lliure tan li fa ser-ho aquí o al seus cosmos interns. La qüestió es que tothom té dret a fugir covardament de la realitat i fer-se-la a mida una estoneta a la setmana.

De fet Manuel Vicent i les seves cortines de vellut vermell són més agradables que jo.