Pons's blog

El CT que molts estàveu esperant, però jo no gaire, el recull dels llibres llegits durant el meu 2025. Puc dir que aquest any he llegit més que l’any passat, tant en pàgines com en llibres, però menys que l’any vinent, bé, ja ho veurem.

1. 1. L’institut – Stephen King (624 pàgines) (8/10)
   2. No existeix la divisió de Antimemetica – Sam Hughes (320 pàgines) (7/10)
   3. Els teixidors de cabells – Andreas Eschbach (263 pàgines) (7/10)
   4. La Colònia perduda – John Scalzi (304 pàgines) (7/40)
   5. L’anomalia – Hervé Le Tellier (368 pàgines) (7/10)
   6. Alexandre I: El fill del somni – Valerio Manfredi (312 pàgines) (7/10)
   7. Les Brigades Fantasma – John Scalzi (320 pàgines) (6/10)
   8. Ortiga i Os – T. Kingfisher (Ursula Vernon) (360 pàgines) (6/10)
   9. Ets un merda, i ho saps – Jair Dominguez (176 pàgines) (6/10)
   10. Alexandre II: Les arenes d’Amon – Valerio Manfredi (352 pàgines) (6/10)
   11. Alexandre III: El confí del món – Valerio Manfredi (400 pàgines) (6/10)
   12. Diguem qui soc – Júlia Navarro (1.056 pàgines) (6/10)
   13. Tots són Nazis – Aleix Saló (160 pàgines) (6/10)
   14. Blackwater: La Riuada – Michael McDowell (272 pàgines) (5/10)

Un total de 5.400 pàgines llegides repartides entre 14 llibres sencers i dos abandonats, exactament 378 pàgines més que l’any 2024. La ràtio de pàgines per llibre baixa lleugerament respecte a l’any passat situant-se a 377,7 pàgines. Segons l’oficial i reconeguda mundialment classificació de llibres McAbeu he llegit 2 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 10 Estàndards (de 201 a 400), 0 Llargs (de 401 a 600) i 2 Totxos (més de 600 pàgines). Aquest any 2025 he abandonat dos llibres, però m’esperaré a acabar el 2026 per publicar el post de llibres abandonats, en el cas que el 2026 abandoni algun llibre, que jo tinc l’esperança que sí.

Ortiga i Os – T. Kingfisher (Ursula Vernon) (360 pàgines)

Ortiga i os en presenta un món de conte medieval fantàstic on les coses no són funcionen de manera justa. La protagonista, la Marra, és la princesa més jove de tres, la gran la casen amb un príncep del regne veí, però pateix un accident i mor, així doncs casen a la germana del mig amb el príncep, allà és quan la protagonista descobreix que la seva germana no és feliç, i per ajudar-la Marra busca ajuda en una bruixa, però la bruixa li demana fer tres tasques impossibles, però en els contes l’impossible costa però tampoc tant. Pel camí Marra trobarà altra gent que possiblement l’ajudarà en el seu objectiu.

He trobat el llibre moderadament entretingut, una espècie de roadbook medieval fantàstic, on la màgia serveix per a algunes coses concretes, però per arreglar les injustícies del món no serveix, millor recorre a les solucions terrenals. La protagonista sempre té aquesta sensació que les circumstàncies la sobrepassen, ella sola no pot lluitar contra el món, però vol canviar el món, però ella no és una heroïna, és només una persona, amb les seves pors i els seus dubtes, però intenta fer el què pot. Personatges humanament reals en un món de fantasia, on fer el què és just i correcte no té recompensa, sinó potser tot el contrari.

Els humans donem noms als gossos. És el que evita que es facin llops.

—Viatjarà amb la gallina? —Està posseïda per un dimoni —va contestar la dona—. Seria una greu descortesia deixar-la als veïns i que hagin de bregar amb ella.

Nota: 6/10

Diguem qui soc – Júlia Navarro (1.056 pàgines)

Avui recupero la tradició de llegir totxos, però contra tot pronòstic aquest no és de fantasia. Diguem qui soc és la història en primera persona d’un periodista al voltant de la trentena que rep l’encàrrec de la seva tieta d’esbrinar la vida de la seva besàvia Amèlia. Guillermo, el protagonista i narrador anirà coneixent un munt de gent que va estar en contacte de manera directe o indirecte amb la seva besàvia, fins a reconstruir cronològicament la seva vida, i per entendre tot el que va fer i perquè ho va fer.

Són mil pàgines, però el llibre no es fa pesat perquè tant la vida d’Amèlia com de Guillermo són moviment constant, coneixent gent interessant i movent-se pel món, una espècie d’excusa per repassar fets destacats de l’Europa del segle XX.

Movistar n’ha fet una minisèrie de 9 capítols bastant fidel al llibre, llevat que s’han carregat tota referència al Guillermo i uns quants secundaris més. La minisèrie no està malament. Us deixo el trailer

Al nostre ofici només hi ha una manera de sobreviure i fer bé la feina, i saps prou bé que consisteix a deixar de banda els sentiments personals. El consell és de franc, però, la copa, la pagues tu.

Nota: 6/10

Les Brigades Fantasma – John Scalzi (320 pàgines)

Les Brigades Fantasma és el segon llibre de la saga de la Vella Guàrdia, potser recordeu el primer llibre del CT2534 ara fa gairebé 9 anys. Per què esperar 9 anys per seguir llegint una saga? Senzillament perquè me’n vaig oblidar.
En aquest llibre canvien de protagonista, aquí el protagonista ja no és la ment d’un vell posada en un cos millorat d’un jove, en aquest llibre el llibre forma part de les Brigades Fantasma, que es tracta de l’ADN d’un mort posat en un cos jove i millorat acabat de néixer, però com que porten incorporat de sèrie un ordinador al cervell poden consultar i llegir tota la informació pràcticament al moment, d’aquesta manera tens soldats que tenen setmanes de vida plenament formats i operatius per passar a l’acció, amb l’avantatge que no són clons.

Són llibres d’acció ambientats a l’espai on la humanitat ha sortit a colonitzar planetes, gràcies a una tecnologia de salts espacials, però lamentablement no és l’única espècie intel·ligent que ha decidit fer el mateix, i malgrat que la galàxia és gran, la quantitat de planetes habitables no és tan gran, però si una cosa en sap la humanitat és de fer guerres, i això és el que trobarem en aquest llibre. El llibre és entretingut sense més ni més, però és prou interessant perquè em posi a llegir el següent llibre.

Después de ver La guerra de las galaxias todos quisieron un sable de luz y les irritó que la tecnología para fabricarlos no existiera realmente. Todos estuvieron también de acuerdo en que los ewoks se merecían la muerte.

―¿Quién es el pariente muerto? ―preguntó Cloud, recogiendo las cartas. ―Es complicado. ―Inténtalo. ―Es el clon del hombre para albergar la conciencia del cual fui creado. ―Vale, tenías toda la razón: es complicado.

Conocemos seiscientas tres especies inteligentes dentro del horizonte de salto de la Unión Colonial, Dirac. ¿Sabes a cuántas tiene la UC clasificadas como amenaza, lo que quiere decir que las FDC pueden atacarlas preventivamente a voluntad? A quinientas setenta y siete.

Nota: 6/10

Avui ajunto dos llibres curts sota un mateix títol de cas típic controvertit.

Tots són Nazis – Aleix Saló (160 pàgines)

160 pàgines, i pràcticament totes amb dibuixos, així solen ser els llibres d’Aleix Saló, però això no vol dir que el seu contingut no sigui bo. En aquest llibre ens explicarà com les paraules “nazis” o “feixistes” han anat perdent tot el significat per culpa de la repetició en absolutament tots els àmbits, fins i tot en els més contradictoris possibles. Una breu repassada de la història política d’Espanya recent fins al 2020, on la principal l’estratègia política dels partits consisteix a dir nazis als altres. Dels llibres de l’Aleix que he llegit, segurament aquest és el menys divertit, però possiblement més el més informatiu. Si haig de ser sincer l’he trobat interessant però força repetitiu.

Nota: 6/10

Ets un merda, i ho saps – Jair Dominguez (176 pàgines)

Disfressat de fals llibre d’autoajuda el bo d’en Jair ens explicarà com no ens hem de comportar per tal de no ser, segons el seu encertat criteri, una persona menyspreable. Ho farà principalment amb humor i mala llet a parts iguals. Atacant a totes les filosofies barates que fan servir els llibres d’autoajuda, i també tocant els temes sociològics principals en els quals es basa la nostra societat. No està malament per tractar-se d’un llibret de menys de 200 pàgines i molts capítols. Té algunes frases divertides, però en general no és gran cosa.

«Avui tinc visita amb el psicòleg». Si em donessin un euro cada vegada que sento aquesta frase, ja tindria diners per comprar-me un avió i estavellar-lo contra el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Res més lluny de la meva intenció que fer-ho, Déu me’n guard. No he dit res, senyor jutge.

Si arribeu a explicar a la vostra àvia, quan era jove, que us compraríeu un robot que aspira la casa per menys de cinquanta mil pessetes, s’hauria mort allà mateix. Ara expliqueu-li a un quillo de l’Hospitalet que s’acaba de comprar un Roomba que d’aquí dos anys, pel mateix preu, et podràs comprar un cíborg que et farà el sopar i l’esmorzar i si et poses tonto potser també et fa una palla abans d’anar a dormir. Li costarà molt d’assimilar-ho. De fet, potser se sent tan amenaçat per l’adveniment de la singularitat que et clava una navalla al clatell.

Un home californià de quaranta-cinc anys va afirmar que deixar de masturbar-se durant set-cents dies va atorgar-li superpoders. Com ho veieu? Set-cents dies. Dos anys ha estat l’home sense tocar-se la titola, i no només es troba més bé, sinó que diu que té superpoders. Concretament, un superpoder. Quan us diuen superpoder, penseu a volar, fer-se invisible, tenir una força descomunal, tirar rajos pel cul. Qui sap? La imaginació és el límit. Però voleu que us digui quin és el supoderpoder que ha assolit aquest senyor després de set-cents dies sense escanyar la rata? Doncs, en paraules seves: «SENTO UNA GRAN PAU INTERIOR».

És molt fàcil agafar una bossa d’escombraries i llençar-ho tot, però encara és més fàcil trobar excuses per no fer-ho: oh, és que això m’ho va regalar la meva ex. Oh, és que això m’ho va comprar el meu amic mort. Oh, és que això… CALLA! Calla i no m’expliquis la teva vida. Si buides la casa de merda, guanyaràs espai per omplir-la de somnis. Quina frase tan maca, oi? Qualsevol guru de l’autoajuda us la cobraria. Jo us la regalo.

Nota: 6/10

PS: Em mereixo un premi per la maquetació tan acurada d’aquest post. No sé per què no em dedico al front-end…

L’anomalia – Hervé Le Tellier (368 pàgines)

L’anomalia és el tipus de ciència-ficció que més m’agrada, aquella que canvia el mínim possible, però un sol canvi pot comportar tota una revolució que ho canviï tot. En aquest cas el canvi és quan un avió, amb els seus passatgers aterra al març, però tres mesos més tard torna a aterrar amb els mateixos passatgers, amb el problema que comporta tenir unes 250 persones duplicades. El llibre no se centra en la vida de tothom, agafa uns quants personatges, segurament els més extravagants, coneixem una mica la seva vida abans de l’incident, i després de l’incident, els passatgers protagonistes són: Un sicari sense sentiments, un escriptor depressiu, el pilot amb càncer, una nena filla d’un soldat, una advocada, cantant nigerià que es posa de moda, una jove editora de cine i la parella d’aquesta que és un arquitecte 30 anys més gran. Llavors apareixen altres personatges que no van dintre de l’avió, però són importants com un de l’FBI o el parell de científics que han dissenyat el protocol que explica què s’ha de fer quan no hi ha cap protocol que explica què s’ha de fer.

Al principi hi ha capítols més interessants que d’altres, per exemple, la vida d’un sicari m’ha semblat més interessant que la vida d’una nena que es preocupa de la tortuga que té en un terrari (la nena té altres problemes més greus, no us penseu), però aquesta irregularitat entre els diferents capítols i la meva falta de memòria a l’hora de recordar protagonistes de capítols anteriors ha passat factura a la valoració del llibre. El llibre es posa realment interessant quan reapareix de nou l’avió, com reacciona tothom i les conseqüències que això comporta.

—Denos treinta minutos para confeccionar una lista de científicos —añade Tina Wang—. Y también dos o tres filósofos.
—¿Cómo? ¿Y eso por qué? —pregunta Silveria.
—Porque no es justo que los científicos sean los únicos a los que siempre se despierta en mitad de la noche, ¿no le parece?

El breve diálogo entre Adrian Miller y Riccardo Bertoni —candidato al Nobel de Física en 2021 por sus trabajos sobre la materia oscura— resume la situación:
—¿Se están riendo de nosotros, profesor Miller?
—Ojalá.

El diablo entra en la casa de un abogado y le dice: «Buenos días, soy el diablo. Vengo a proponerle un trato». «Soy todo oídos», responde el abogado. «Voy a hacer de usted el abogado más rico del mundo. A cambio, me dará su alma, el alma de sus padres, la de sus hijos y las de sus cinco mejores amigos.» El abogado lo mira sorprendido y dice: «Vale, a ver: ¿dónde está la trampa?».

Nota: 7/10

No existeix la divisió de Antimemetica –  Sam Hughes (320 pàgines)

Anava a resumir l’argument del llibre, però no és gens fàcil, per començar us deixo amb la sinopsi original que et deixa bastant intrigat.

La humanitat està sota atac, i gairebé ningú ho sap. En aquesta guerra secreta, els nostres records, les nostres vides i el teixit mateix de la realitat estan en joc. Són al nostre voltant, amagats a plena vista. Un d’aquests éssers podria estar just al teu costat. Podries estar-lo mirant ara mateix, però tan bon punt ho facis, ho oblidaries. Si intentessis anotar el que veus en una nota, instantàniament et semblaria una pàgina en blanc. Aquestes criatures són depredadores amb el millor camuflatge de la història, forats negres amb potes capaços de destruir fins i tot el nostre record de la seva existència. I no només s’alimenten de nosaltres. Ens estan envaint. Però, com lluites contra un enemic quan potser ni tan sols saps que estàs en guerra? Com contens un enemic que no pots registrar ni recordar? Benvinguts a la Divisió d’Antimemetica. I no, aquest no és el teu primer dia.

La fantasia de qualsevol conspiranoic, els extraterrestres estan entre nosaltres i ni tan sols ens n’adonem perquè juguen amb la nostra memòria com volen. No et pots fiar dels teus records perquè poden estar esborrats, no et pots fiar del que veus perquè es pot tractar d’un ésser no humà. La idea de la Fundació és aplicar SCP (Special Containment Procedures) a aquestes anomalies per assegurar la humanitat, però no serà gens fàcil, ja que encara que moltes d’aquestes anomalies no siguin ni intel·ligents ni racionals, tenen com a objectiu la destrucció humana. Aquestes anomalies tenen propietats antimeme, un antimeme és una idea amb propietats d’autocensura; una idea que, per la seva naturalesa intrínseca, desanima o impedeix que la gent la difongui. Et va semblar que veure Memento era complicat per la falta de memòria del protagonista? Ara imaginat el mateix amb anomalies mortals i sense poder apuntar-te res. Per complicar-ho una mica més, el llibre també conté informes amb parts censurades.

La narració és en present i en primera persona (no sempre la mateixa persona), això fa que el lector sàpiga tan poc com el protagonista en cada moment, tots dos comparteixen la mateixa incertesa pel que està passant. Tot i que no és fàcil seguir la trama, trobo que és contraproduent anar-te aturant cada pàgina per veure  si tenen sentit les situacions que acabes de llegir, millor deixar fluir la història i a veure on ens porta, per tant, no us espanteu, és un llibre totalment disfrutable malgrat l’aparent complicació, com a mínim jo l’he gaudit.

SCP-3125 representa una amenaza a escala omniversal. Amenaza realidades vecinas a la nuestra. Amenaza microversos dentro de nuestro macroverso. Amenaza universos que incrustan el nuestro como ficción.

Una anomalía de clase Apolión es una anomalía que, con mayor o menor garantía, acabará destruyendo el mundo independientemente de lo que se haga para detenerla. Lo único que puede evitar ese escenario particular de clase XA es si otra cosa, probablemente alguna otra anomalía de clase Apolión, destruye el mundo primero.

Nota: 7/10

Els teixidors de cabells – Andreas Eschbach (263 pàgines)

Es tracta d’una novel·la de ciència-ficció, on se’ns presenta un imperi galàctic enorme, format per milers de planetes, i també molt antic, a l’estil de l’imperi de la saga de la Fundació d’Asimov, però el llibre no se centra en l’Imperi, com a mínim al principi, se centra en un poble d’un planeta, un planeta que té un nivell tecnològic semblant a la baixa edat mitjana, el qual els seus homes es dediquen a teixir manualment catifes amb els cabells de les seves mullers i filles, és una tasca llarga i feixuga, i al final aquestes catifes són enviades amb una nau espacial al palau de l’Emperador. Aquí no hi ha psicohistòria ni tampoc l’imperi no està en decadència com a tal, però sí que hi haurà un fet que canviarà com funcionen les coses. Crec que ja he explicat massa de l’argument.

El llibre té 17 capítols i un epíleg, fins aquí normal, però l’especial és que cada capítol està narrat des del punt de vista d’un personatge diferent. En total són 18 personatges diferents. Normalment, un dels personatges que ha aparegut en el capítol anterior sol ser el protagonista del següent capítol, però no sempre. En general, els capítols van correlatius en el temps, però hi ha excepcions. Així i tot, el llibre s’entén bé, tot i que per mantenir el misteri hi ha algun personatge que costa més d’identificar. Sobretot al principi ens trobem amb capítols més avorrits, ja que es desvien de la trama principal per parlar de nous personatges que serveixen per donar una mica de context sobre com és el planeta protagonista però poc més. Per això he trobat l’interès del llibre molt irregular, fins i tot pensant a abandonar-lo en algun moment de l’inici, per reflectir aquests alts i baixos en l’interès he dibuixat amb el paint aquest gràfic.

Tot el llibre gira al voltant d’aquesta estranyíssima tradició de fer catifes amb cabells, una tradició mil·lenària que es traspassa de pares a fills, i que és el centre d’una societat que rendeix un culte diví a l’emperador. La gràcia del llibre és que cada vegada coneixem més detalls sobre aquesta tradició, fins que al final del llibre ho expliquen, mentrestant es van deixant pistes en diversos capítols per tal que el lector vagi fent les seves teories tal com si fos una novel·la de misteri.

Nota: 7/10

Blackwater: La Riuada – Michael McDowell (272 pàgines)

El llibret està ambientat en el 1920 en un poble anomenat Perdido, que es troba a Alabama, en la confluència entre dos rius el Blackwater i el Perdido. El llibre arrenca quan després d’una inundació que afecta a tot el poble rescaten una forastera d’un hotel inundat. Tothom li cau bé la nouvinguda, excepte la matriarca rica propietària de la serradora local, perquè la noia és pèl-roja, no fa falta res més per malfiar d’algú, us repto a què em digueu el nom d’un sol pel-roig que hagi sigut bo per la humanitat, impossible, tots són malvats, tenen el color del dimoni als cabells.

La veritat és que he trobat el llibre avorrit, que si ara la noia es banya al riu, que si ara planta arbres, que si ara es fa mestra, que si ara es promet, que si ara s’ofega un nen al riu, però res massa greu, és un nen negre… Reconec que cap al final passen més coses, algunes bastant fantasioses, segurament massa, però, així i tot, no m’ha enganxat, la veritat és que no m’importa el què els hi passi en aquella família de rics surenys on els homes treballen i gestionen els negocis, però les dones prenen totes les decisions importants.

Diuen que no s’ha de jutjar un llibre per la seva portada, però què ha passat amb aquesta saga dels anys 80? Resulta que li fan una portada nova bonica i ràpidament és posada de moda, res com els de màrqueting per vendre’t qualsevol cosa. He acabat el llibre perquè és curtet i perquè la segona part millor que la primera. Adeu, saga de Blackwater, gastaré el meu temps lector en alguna altra cosa.

—La mama se sentirà sola quan hi anem —va gosar dir l’Oscar. —La mama tindrà la Sister —li va etzibar l’Elinor—. La mama podrà mirar per la finestra del seu dormitori, sense ni tan sols sortir del llit, i veure si aquell matí ja ens hem llevat. La mama podrà treure el cap per la porta del darrere i espolsar-me la baieta de fregar a la cara. Oscar, no anem a la fidel món. Ens traslladem a trenta metres d’aquí.

Nota: 5/10

Les arenes d’Amon (352 pàgines) i El confí del món (400 pàgines) – Valerio Manfredi

M’he acabat la trilogia d’Alexandre del Valerio Manfredi, en el CT3969 parlo del primer. Ha sigut una mica empatx d’Alex, sobre tot el tercer llibre, m’hauria d’haver llegit alguna cosa diferent entremig. En el fons es pot resumir en: Alexandre i el seu exèrcit viatgen, troben una ciutat l’assetgen, la conquereixen, troben una altra ciutat, l’assetgen, etc. Hi ha unes quantes batalles més espectaculars, però realment Valerio tampoc hi dedica molt de temps en els combats, sembla més centrar en Alexandre i la relació amb els seus generals i amics, i alguna de les dones de la seva vida.

Recordeu aquella pel·lícula anomenada Alexander (2004) dirigida per Olvier Stone i protagonitzada per Colin Farrell? Doncs aquests tres llibres i la pel·lícula s’assemblen però tampoc molt, o bé l’escriptor o bé els guionistes s’han pres moltes llicències històriques, em decanto per tots dos, però sobretot pels guionistes. La pel·lícula són tres llargues hores, però més llargs són els llibres. El primer llibre i mig passa en els 30 primers minuts de la pel·lícula més un flashback de 15 minuts que apareix després. La pel·lícula té un 5,2, però jo li he donat un 6. Us deixo el trailer per si us animeu.

Si lo vuelves a intentar, te mato. Te he echado de menos.

Antes de que la cena degenerase en orgía, como siempre sucedía en aquellos casos, Alejandro quiso que sus amigos escucharan algunas ejecuciones musicales de artistas griegos y egipcios

Nota: 6/10

Aléxandros I: El hijo del sueño – Valerio Manfredi (312 pàgines)

Primer llibre sobre la trilogia d’Alexandre Magne, aquell noi macedoni que va decidir que cap a l’oest ja estava molt vist i va decidir anar a conquerir cap a l’est. Però aviso que en aquest llibre no conquereix res, bé, alguna coseta, però bàsicament parla de la infància, l’adolescència fins a convertir-se en adult. El dirigent de l’imperi és el seu pare, en Filip II, que encara estava viu (espoiler? No sabeu història? Per favor, no sigueu dramàtics, ni que us hagués dit que mor assassinat…), per tant, la direcció sobre l’imperi macedoni en la gran part del llibre recau sobre Filip II. Així i tot, el llibre enganxa, la veritat és que parlar d’exèrcits de l’època clàssica batallant té el seu què, amb la terrible falange macedònica com a principal arma de destrucció. Però no tot són batalles, també hi ha política, el què passa és que la solució política més popular en l’època era una bona guerra. Però no tot són guerres, també hi ha temps per la filosofia i la ciència, perquè el mestre i mentor d’Alexandre va ser el gran Aristòtil.

Hi ha un tòpic masclista que diu que els homes pensen habitualment en l’imperi romà, i com molts dels tòpics no és cert, a vegades també pensem en l’imperi macedoni… Siguem clars, el llibre és una novel·la, no és un tractat d’història per tan prima el ritme sobre la rigorositat dels fets, que és el que jo busco, entreteniment nu i cru basat en fets reals. No sé què més voleu que us digui, he trobat el llibre prou bo per a seguir llegint els altres dos llibres, que de fet, més que una trilogia vindria a ser un llibre molt gruixut dividit en tres trossos, per tant, al recompte de l’any, en comptes d’aparèixer com a totxo apareixeran com a tres llibres estàndards.

Nota: 7/10

Cap a les estrelles – Mary Robinette Kowal (408 pàgines)

A principis dels anys 50, dos joves treballadors del Comitè Assessor Nacional per a l’Aeronàutica, passen un cap de setmana romàntic en una cabana quan cau un meteorit que esborra Washington DC del mapa, i altres ciutats de la costa est, però Washington és la capital i toca més la fibra, i bàsicament és on hi havia la majoria de polítics importants. Però les conseqüències del meteorit a curt termini no seran tan terribles com les que passaran a llarg termini, i sinó que els expliquin als dinosaures, quins dinosaures? Això mateix em refereixo. El meteorit serveix com a impuls pel programa espacial, fent que la primera trepitjada a la lluna no sigui al 69 sinó al 58. El llibre és bàsicament això, una visió fictícia del programa espacial però vista des del punt de vista de la protagonista.

El llibre no està malament, sobretot quan va fer per feina i se centra en la part de ciència, quan la trama frena per parlar de racisme, masclisme, discriminació religiosa, i classisme se m’ha fet més pesat. En especial se centra el problema del masclisme, són els anys 50, allò sí que era autèntic masclisme de veritat, ben bé que ja no es fa masclisme com es feia abans, s’han perdut les formes. A més se li ha de sumar el fet que la protagonista pateix ansietat social, fet que no l’ajudarà en la seva carrera professional.

El llibre és el primer llibre de la saga de la dona astronauta, que de moment són tres llibres, però al final seran cinc, però em preocupa poc perquè no penso llegir més llibres de la saga. Ei, però què sabré jo de llibres, aquest s’ha emportat la Santíssima Trinitat dels premis de ciència-ficció (Nébula, Locus i Hugo), per alguna cosa serà, però jo no ho he descobert.

Nota: 5/10

Pons’s Blog se’n va de vacances d’hivern, si tot va bé tornarà l’any vinent, si voleu una data més concreta espereu-me al gener, molt possiblement el 8 de gener. Mentrestant feu el que vulgueu, que ja sou grandets.

Un cop de ploma – Terry Pratchett (256 pàgines)

Un llibre nou de Terry Pratchett? Però aquest no va morir en el 2015? L’han ressuscitat? Han fet una Ouija? No, molt pitjor, han rebuscat entre revistes velles dels anys 70 i 80 per trobar els primers relats publicats de Pratchett, tots ells escrits sota pseudònim. Si Terry no va presumir mai d’aquests relats, ni va voler-los recuperar i comercialitzar per alguna cosa seria, així doncs, crec que una mica de removiment en la seva tomba sí que deu haver hagut.

Seré clar, l’únic relat que realment m’ha agradat ha sigut “La gesta de les claus”, per això el posen l’últim per tal que acabis amb bon final de boca. La gesta de les claus apareixen molts elements típicament Pratchett molt reconeixibles, altres relats també en tenen, però no tants. A veure, hi ha altres relats com “Com va començar tot” que no estan malament, i “L’accident de vacances del senyor Brown tampoc està malament”, però sent sincer, la majoria són fluixets. També és veritat que jo no soc gens de relats, a mi m’agraden els llibres llarguets on tens molt de temps per agafar estima als protagonistes, aquelles sagues que no s’acaben mai i hi ha temps de conèixer els personatges més que si fossin de la teva família.

La portada molt bonica, però ja veus que quan et posen el nom de l’autor molt més gran que el títol del llibre ja saps que el què t’estan venent no és el llibre sinó la fama de l’escriptor. Jo he picat perquè m’he llegit tot Discmon i gran part de la resta de Pratchett que no ho és, i soc un gran fan de l’autor, però no vull dir que el recull de relats sigui una estafa, però parlant en general no he quedat satisfet, i sí, què carai, per mi ha sigut una mica estafa. No poso cap retall del llibre perquè aquest me l’he llegit en paper, i em feia mandra prendre nota.

Nota: 4/10