Pons's blog

Avui toca posar en un llistat les sèries que he vist durant el 2025, ordenades de la que més m’ha agradat a la que menys.

1. The Office (Temporades de la 2 fins a la 9 – Fi)
2. Andor (Temporades 1 i 2 – Fi)
3. El Pacificador (Temporades 1 i 2 – Fi)
4. El Pingüí (Minisèrie)
5. Dexter Ressurection (Temporada 1)
6. Modern Love (Temporada 1 i 2 – Fi)
7. El joc del calamar (Temporada 2 i 3 – Fi)
8. Adolescència (Minisèrie)
9. Arcane (Temporada 1 i 2 – Fi)
10. Matabot (Temporada 1)
11. El que fem en les ombres (Temporades 4, 5 i 6 – Fi)
12. Què passaria si…? (Temporades 2 i 3 – Fi)
13. Vikings Valhalla (Temporades 1, 2 i 3 – Fi)
14. White Lotus 3 (Minisèrie)
15. Curb your enthusiasm (Temporades 7 a 12)
16. El doctor Martin (Temporades 1 fins a la 10 – Fi)
17. Atlanta (2 temporades de 4 – Fi)
18. Gent normal (Minisèrie)

Calculat una mica per sobre serien uns 566 capítols, que vindrien a ser unes 314 hores. Poquet més d’un capítol al dia. El recull del 2024.

El doctor Martin és una sèrie anglesa sobre com canvia la vida en un petit poble costaner de Cornualla, com us podeu imaginar el protagonista és el doctor Martin, un nouvingut al poble que li costarà una mica adaptar-se al tarannà de la gent del poble. El doctor és un setciències amb poca paciència social, però com tothom també s’equivoca. El que més em preocupa de Port Wenn és la preocupant ràtio de persones malaltes que té, pel que es veu en les vistes aèries, el poble no tindrà més de 1.000 persones, però aquest home sempre té la consulta plena a vessar i sempre amb casos molt variats. Si existeix algun tipus de divinitat maligne sense dubte ha decidit castigar amb desgraciades malalties en aquest poble per algun estrany motiu.

La sèrie no és res de l’altre món, una comèdia amb tocs de drama per generar una lleugera tensió, però funciona raonablement bé, tant que no pensava que acabaria mirant les deu temporades que té la sèrie, però com que no sabria dir-vos realment què té de bo no us la puc recomanar. A vegades mires una sèrie simplement perquè sí, doncs és aquesta sèrie.

El doctor Martin el trobareu al 3cat, té 79 capítols de 45 minuts, repartits en 10 temporades, un 6,8 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 6/10

Atlanta és una comèdia amb una mica de drama sobre un raper, el seu amic, i el seu manager. El món de l’entreteniment és complex, i més complex és triomfar en el món de la música, i encara més complicat és fer-ho en el rap, on les normes socials marquen com ha de ser els “autèntics” rapers.

Guardonada amb alguns Emmys interessants com ara millor actor principal en comèdia o millor direcció. Però a mi no m’ha acabat de convèncer, The Wire em va fer interessar per la vida en els barris marginals de Baltimore, però la vida en els barris marginals d’Atlanta no té el mateix encant, o potser és que ja m’he cansat de les històries d’afroamericans. La sèrie té 4 temporades, amb 41 capítols en totals, he sigut benevolent i li he donat les dues primeres temporades mentre decidia si sí o si no, al final la decisió ha estat que no continuo. Té un humor una mica surrealista, sobretot per l’amic del raper, però també per altres personatges secundaris que només surten en un capítol.

Atlanta té un 7,7  al filmaffinity i un 8,6 a l’imdb.

Nota: 5/10

En el 2017  vaig començar a veure The Office, una de les comèdies més famoses de la història de la televisió, i sabeu què? No em va agradar. Vaig veure la curta primera temporada i no vaig connectar amb el seu humor. De fet, no solament vaig veure un The Office, sinó que vaig veure els dos The Office, la versió anglesa i l’americana, podeu trobar més informació en el CT2593.

Vuit anys més tard he seguit allà on vaig deixar la versió americana, i resulta que la segona temporada està millor que la primera, i la tercera temporada encara és millor, resulta que com més capítols de The Office veus més t’agrada i més estimes als personatges. Fins que arribes al final de la temporada set, llavors passa una desgràcia, però encara es pot continuar veient fins al final, tot i que les temporades vuit i nou són pitjors per raons evidents. Per tant, el meu consell és que us salteu la primera temporada. Rànquing dels meus personatges preferits.

1. Michael Scott: L’ànima de l’oficina, és l’incompetent que fa que la resta d’incompetents ho semblin menys, per sort és el màxim responsable. És un idiota, però un idiota entranyable sense malícia. Les coses no surten com ell vol, perquè totes les seves idees són absurdes, però, així i tot, surten millor de l’esperable, és un idiota afortunat. Té un autèntic talent natural per dir la frase més desafortunada en el pitjor moment.
2. Dwight Schrute: En una sitcom sempre hi ha personatges estereotipats que sempre apareixen, el cas d’en Dwight és just el contrari, és un personatge únic que fa que The Office sigui també únic. La seva rígida justícia moral sembla extreta de l’edat mitjana, però es fusiona amb la vida moderna i dona lloc al granger de remolatxes més excèntric de la història.
3. Jim Halpert: Tothom vol que Jim i Pam siguin feliços, i jo no en soc l’excepció, però si realment aquest personatge està en la tercera posició de la llista dels millors és per la seva rivalitat contra en Dwight, tot protagonista necessita un antagonista que estigui a la seva altura, no em feu dir qui és qui. Llàstima que en les últimes temporades la seva trama sigui un rotllo.
4. Creed Bratton: Dels personatges de l’oficina és segurament el que té menys línies de diàleg, però el seu paper de psicòpata és molt divertit, mai té una trama al seu voltant, però té petits gags brillants com per exemple quan va ple de sang i resulta que per casualitat és Halloween.
5. Toby Flenderson: Si el contrapunt de Dwight és Jim, el contrapès de Michael és el desgraciat d’en Toby, una persona que és tot el contrari, un personatge gris, trist, que mai surt del guió, aquesta misèria amb potes que és Toby és necessari perquè Michael descarregui la seva ràbia contra ell. No és el personatge de Toby en si mateix, és veure com els altres personatges senten una barreja de llàstima i rebuig contra ella.

Per youtube trobareu un munt de gags mítics que ja han passat a la història de la comèdia, però prefereixo posar-vos un vídeo del meu amic del Te lo resumo explicant per què és la millor comèdia.

Si esteu animats també podeu veure la caiguda

The Office USA té un 7.7 al filmaffinity i un 8.8 al imdb.
Nota: 8/10

Dexter ha ressuscitat com si fos Diumenge de Pasqua. L’anterior minisèrie de Dexter, veure CT3535 va deixar una mica freds als espectadors pel canvi de rumb del protagonista. Aquesta vegada, amb Dexter Resurrection han volgut ser més fidels al Dexter original i ha funcionat bastant millor. Però aquesta vegada Dexter tampoc torna a Florida, per sort tampoc es queda en el poble fred del nord del país, sinó que se’n va a la ciutat de Nova York.

L’he trobat força inversemblant aquest Dexter. Primera, per què fuig del Batista, si el primer dia va parlar amb ell sense problema? Per què va a Nova York si després ni tan sols saluda al nano? Tot el tinglat del Tyrion també és increïble, com ho és que el primer Uber que coneix ja es fa amic seu de l’antisocial Dexter, i més casualitat és que conegui de primera mà l’única víctima que ha sobreviscut del passatger obscur.

Malgrat la poca versemblança, la temporada m’ha agradat, la part dolenta és que segueix sortint el seu fill que em cau fatal, la part bona és que apareixen bons actors com ara Uma Thurman i Peter Dinklage, i una actriu que m’agrada es diu Krysten Ritter. També han convidat dos actors de comèdia Eric Stonestreet i Neil Patrick Harris fent papers seriosos. Però el meu personatge preferit de la temporada és la detectiva interpretada per Kadia Saraf, ja que un protagonista sempre brilla si el seu antagonista està a l’altura. Com que ha tingut bona acollida, crec que faran alguna temporada més i jo content.

Dexter Ressurrection té un 7,7 al filmaffinity i un 9 a l’imdb.

Nota: 7/10

Quan vaig saber que el director (James Gunn) havia confirmat que no hi hauria tercera temporada del Pacificador em vaig posar a veure-la. La sèrie és protagonitzada pel gegant John Cena, un home que té els músculs el triple de grans que una persona normal, i que a més té músculs on la gent normal no en té. La sèrie arranca just al final de la peli Suicide Squad, la segona, la divertida, la de l’estrella de mar. El protagonista és el Pacificador un home masclista, feixista, violent i estúpid, però que no saps ben bé per què, però cau simpàtic, potser per això puja l’extrema dreta. El Pacificador és un antiheroi que treballarà a l’ombra pel govern dels EUA per solucionar els problemes de manera discreta, però les seves actuacions ho seran poc, com a exemple, la seva mascota és una àguila calba.

James Gunn és famós pel seu humor, que impregna tota la sèrie, com altres obres seves com Guardians de la Galàxia, per sort aquí no està obligat a treballar sota el PEGI16 de Disney, aquí la violència pot ser brutal i apareix sexe sense problema, i les bromes en conseqüència poden ser més bèsties; el màxim exponent d’això és el personatge del Vigilant, un personatge en aparença innocent, però que és un autèntic psicòpata assassí sense cap consciència, i aquest representa que és de l’equip dels “bons”. Com a curiositat, en la sèrie apareix l’actriu Jennifer Holland, que per casualitat és la dona del director, el qual és 21 anys més gran que ella. La primera temporada m’ha agradat més que la segona, però, així i tot, la sèrie manté el nivell.

Valoro la paz con todo mi corazón. No importa cuántos hombres, mujeres o niños tenga que matar para conseguirla

Us podria posar un trailer de la sèrie, però prefereixo posar-vos l’opening que és una manera fantàstica de veure els personatges totalment fora de context, i que mai em salto perquè és una meravella. L’opening de la segona sí que me l’he saltat alguns capítols.

El Pacificador té 16 capítols repartits en dues temporades i està acabada, tot i que queda englobada dins de l’univers cinematogràfic de DC. Té un 7,2 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota: 8/10

El suec protagonista del hombre del norte fa de matabot en la sèrie del mateix nom que adapta el primer llibre de la saga de matabot (CT3889). Bastant fidel al llibre, m’ha agradat, espero que no hagi sigut l’únic i que segueixin altres temporades, i també que l’èxit serveixi perquè vagin traduint els altres llibres de la saga. Contant que el llibre arriba just a les 150 pàgines u podeu imaginar que la temporada és curta, i així és, 10 capítols de 25 minuts, fins i tot simplifiquen alguna part de la trama com la part final amb la trampa de les dues llançadores. Per algun motiu llegint el llibre m’havia imaginat que l’aparença del matabot seria dona, però resulta ser un home gegant de 194 cm, però tot bé, posa cara de pòquer tal com cal per a aquest cíborg misantrop. No és la sèrie de l’any, però és fresca i passa bé. Us deixo el trailer

Matabot té un 6,2 al filmaffinity i un 7,4 a l’imdb.

Nota: 7/10

Per cert, m’he vist la segona i tercera temporada de “Què passaria si…?”, segur que recordeu la primera temporada en el CT3510. Us faig un resum dels capítols d’aquesta segona temporada per si us ve de gust mirar-los. Aviso que els primers capítols són independents, però els últims són dependents respecte a altres capítols de la temporada.

1. Blade Runner on la Nèbula investiga la mort de Yondu.
2. El jove Peter Quill s’enfrontarà als Venjadors dels anys 80
3. Happy fa de John McClane en la torre Stark
4. Ironman participa en un Mario Car extraterrestre.
5. Una versió alternativa de la peli de la Viuda Negra
6. Els nadius americans no són exterminats gràcies al fet que tenen el Teseracte
7. Hela, deessa nòrdica de la mort, aprèn filosofia pacifista oriental
8. Venjadors en els temps de Shakespeare
9. Moltes llums de colors

Tercera temporada:

1. Godzilla-Hulk contra els Power Rangers Venjadors.
2. Agatha (Bruixa) vs Kingo (Eternals). Hollywood vs Bollywood.
3. Soldat d’Hivern i Guardià Roig són Thelma i Louise.
4. Howard the Duck i Darcy tenen un ou… I was made for loving you baby, you were made for loving me
5. La noia Ironman s’enfronta al Misteri (el dolent de la peixera al cap de Spiderman)
6. Western amb toc fantàstic a l’estil Hard West 2 amb Shang-Chi
7. Equip de superheroïnes variat fan moltes llums de colors
8. Batalla de poders absurds estil Bola de drac

La segona temporada té un 6,0 al filmaffinity i la tercera un 4,9. Concordo que les temporades van de més a menys, on els guionistes van tan perduts amb les escales ridícules de poder que ja no saben com tancar-ho tot, més enllà de “Posa-hi més colors brillants”.
Nota 2ona: 6/10

Nota 3era: 5/10

Un segle més tard de la història de Vikings arriba Vikings Valhalla, això en situa a principis del segle XI on els vikings tornaven a estar barallats amb els anglesos, és a dir, com sempre. Aquí seguirem la història del príncep Harald, del rei Canut de Dinamarca, del fill d’Erik el Roig i de la seva germana, interpretada per Frida Gustavsson, una rossa sueca de 185 cm, una autèntica vikinga. La sèrie comença quan els anglesos traeixen per enèsima vegada als vikings, uns vikings dividits per la religió, ja que alguns són cristians i altres encara creuen en els clàssics deus nòrdics, però units per la seva sang vikinga. De fet, el subtítol Valhalla és definit per la càrrega religiosa d’aquesta sèrie, on veiem que els vells deus nòrdics perden seguidors mentre el cristianisme va guanyant adeptes.

Igual que la seva predecessora, els seus protagonistes són homes barbuts, molt musculats i atractius, i dones lluitadores, espavilades i molt atractives, que més necessita un per veure una sèrie? Una trama amb coherència? Totalment innecessari, en canvi, sí que calen batalles, només en la primera temporada ja n’hi ha un parell de grosses. Però també hi ha coses de la sèrie original que es mantenen i que no m’agraden, com ara els canvis de bàndol sobtats, les aliances que es fan i es desfan sense motiu, un dia enemic, l’endemà amic.

Aviso que la segona temporada és menys interessant que la primera, aquesta tampoc té grans batalles, les guarden per la tercera, que tampoc és que tingui moltes batalles, però sí que és més interessant que la segona. La sèrie és entretinguda i ja està, però s’hi han deixat calés i alguns personatges tenen carisma, i si us enganxa la primera temporada segurament aguantareu fins al final.

Vikings Valhalla té 24 capítols de 50 minuts repartits entre 3 temporades, un 6,2 al filmaffinity i un 7,4 a l’imdb.

Nota: 6/10

Ja he vist les dues últimes temporades del Joc del calamar. Podeu trobar la crítica de la primera temporada en el CT3486. Cada vegada em recorda més a la Casa de Papel, en el sentit, que la primera temporada enganxa malgrat les incongruències flagrants, però és que en temporades posteriors encara hi ha més sense sentits, però bé, l’important és que hi ha asiàtics assassinats a carretades, hem vingut a veure això, no? Però no són asiàtics qualsevol, no us preocupeu, són coreans del sud pobres.

Hi ha moltes coses que no entenc, com ara perquè la gent actua com nens en un pati d’escola infantil? Són tots retardats? D’acord que les proves són infantils, però sembla que la gent no s’adoni que la gent està morint, d’acord que hi ha psicòpates enmig de la nostra societat, però tants n’hi ha a Corea? Per què ens ensenyen tants minuts de metratge del vaixell buscant l’illa si realment no fan absolutament res? Per què el protagonista no renuncia a jugar abans del primer joc si la seva idea era trobar el lloc amb el localitzador? Per què els VIPS no venen fins al quart joc? Tan avorrits són els tres primers jocs? Cada any desapareixen 500 coreans al mateix dia i ningú els troba a faltar? L’organització contracta un centenar de persones cada any i ningú se’n va de la llengua? Part de mare primerenca de 5 minuts?

Ei, que la sèrie continua sent entretinguda, que no és tan original com la primera temporada, és clar, és una còpia del mateix model, que hi ha personatges encara més absurds que la primera temporada, com és el cas de la “Chaman” o sobretot del raper, o el seu fan, o de fet, tots els personatges són més absurds i tant. Que Alice in Borderland és una sèrie del mateix estil però més bona, i tant, però a mi m’ha entretingut, i és possible que sigui tan estúpid que m’acabi mirant la versió americana, el joc de nugget de pollastre.

Nota: 7/10

Cassian Andor és el protagonista de la sèrie anomenada Andor, que és preqüela directa de la pel·lícula de Star Wars Rogue One, la qual és preqüela directa de Star Wars IV, també coneguda com “Una nova esperança” també coneguda com la primera peli de Star Wars. En 24 capítols veurem com Cassian passar de ser una de les moltes persones que tenen antipatia a l’Imperi a ser la persona que més odia l’Imperi.

Andor no és una sèrie amb molta acció (que en té), és més aviat una sèrie d’espies, amb intriga, planificació, agents encoberts, sabotatge, rebels que fan guerra de guerrilla en comptes d’atacs directes, en definitiva, el que vindria a ser una situació més realista quan dues faccions amb poders militars molt desiguals s’enfronten. Contràriament al que hem vist en totes les pel·lícules de Star Wars, resulta que aquí hi ha personal competent i amb dos dits de front treballant per l’Imperi, no us ho creureu, però també m’ha semblat veure alguns Stormtroopers que encertaven allà on disparaven, que algú els hi doni una medalla. Per sort, els Rebels també compten amb un grapat de gent competent que pensen plans que no són suïcides i no es basen a confiar-ho tot en un escollit que creeu en la màgia. Per aquest to més adult i seriós, Andor seria la producció menys Star Wars ambientada en el món de Star Wars, i jo en dono gràcies, moltes gràcies. Tot i això, no espereu veure gaire sang ni per descomptat res de sexe, a la fi i al cap continua sent Disney.

És curiós com el 99% dels planetes de l’univers Star Wars són ferralleries, com a mínim és la impressió que a mi em dona, i si no és realment així, jo si fos l’Imperi el què faria és vigilar exclusivament aquest tipus de planetes, ja que sempre és on hi ha els rebels, un planeta paradisíac amb platges d’aigües cristal·lines? No, gràcies, millor un planeta polsegós on desballesten naus, són tan previsibles aquests rebels.

El meu personatge preferit de Andor és un de l’Imperi, perquè per tal que el protagonista es llueixi l’antagonista ha d’estar a l’altura; és Anton Lesser que interpreta el Major Partagaz, ja el tenia vist de Joc de trons fent de Qyburn, però aquí encara fa un paper millor. Si busqueu encara més raons per veure Andor, heu de saber que en la segona temporada es veuen uns quants plans de Montserrat, i la ciutat de les arts i les ciències de València.

Després de veure Andor tocava veure Rogue One altra vegada, per així tenir completa tota la missió del senyor Andor; tot i que Andor és millor en general perquè té un to més dramàtic, el terç final de Rogue One és molt bo.

Andor té 24 capítols equitativament repartits en dues temporades, té un 7,4 al FilmAffinity i un 8,5 a l’IMDB.

Nota: 8/10

El que fem en les ombres és una comèdia basada en la premissa de la pel·lícula homònima, però canviant els personatges i passant l’acció a Staten Island. Un grup de quatre vampirs viuen en la moderna Nova York, per ajudar-los hi haurà Guillermo, un humà que els farà de familiar. La sèrie és entretinguda perquè el contrast entre la visió dels vampirs i la de la societat moderna donarà moltes situacions divertides. La sèrie està gravada en format de fals documental, és a dir, els vampirs són conscients que les càmeres els hi estan fent un reportatge de les seves vides. La sèrie està bé, però si veus molts capítols seguits perd la seva frescor, les últimes temporades, llevat d’alguns capítols finals, són una mica fluixos.

El que fem en les ombres té 61 capítols de 25 minuts repartits en sis temporades, un 7,4 al filmaffinity i un 8,6 a l’imdb.

Nota: 7/10

Tercera temporada d’aquella sèrie on els rics van de vacances en hotels de luxe i ni s’acosten al país on està l’hotel, simplement gaudeixen de les vacances amb totes les comoditats possibles, però malgrat això se senten desgraciats. És això, és una sèrie on passa ben poca cosa, és senzillament rics i les seves merdes; però és una setmana en què els personatges fan una evolució respecte de com arriben a l’illa fins al dia que marxen, sobretot evoluciona molt el turista que al final la palma, que no us diré qui és, però si fos per mi n’haurien palmat uns quants més. Per cert, és cosa meva o el vell magnat de l’hotel no és una clara referència al capítol de qui va disparar contra el senyor Burns?

The White Lotus va bé per sentir-se bé amb un mateix en descobrir que qualsevol mena de ric és horrible, que tots tenen un defecte o altre que els converteix en males persones, i no solament això, sinó descobrir que els rics no són feliços, que sempre necessiten alguna cosa que no tenen, que no poden viure amb els seus problemes de rics, amb les seves contradiccions, els rics tenen rareses que els impedeixen ser feliços.

Tot i que és una llunàtica creient dels horòscops i merdes per l’estil, el meu personatge preferit de la temporada és la noia de les dents, si heu vist la sèrie segur que sabeu de qui parlo, si em feu triar un segon personatge preferit us diré que és la seva parella, el que és l’actor ximple de The Shield. Sense dubte el premi al personatge avorrit se l’emporta la massatgista hawaiana. La primera temporada és la meva preferida, després vindria aquesta i finalment la segona.

Nota: 6/10

Adolescència és una minisèrie anglesa de quatre capítols on causen un adolescent de 13 d’anys d’haver matat una noia de la seva classe. La principal característica és que cada capítol és tot un pla seqüència de principi a fi, calia que fos així? Realment no, però estilísticament queda bé. No és la primera minisèrie que veig que cada capítol és un pla seqüència, fa un temps vaig veure la minisèrie francesa El col·lapse.

El primer capítol és el que més m’ha agradat amb diferència, perquè m’ha recordat al principi de The Night Of (una de les meves minisèries preferides), una situació totalment desconeguda per una persona sense antecedents criminals. La resta de capítols són per conèixer més sobre l’ambient a l’escola, el nano i els pares, però el capítol que realment enganxa és el primer, els altres baixen el nivell, perquè facis el que facis, anar al Leroy Merlin no és emocionant.

No és la primera vegada que dic que no m’agraden els adolescents, ni serà l’última que ho diré, van de guais perquè són més intel·ligents que quan eren nens, i es pensen que ja poden pensar com adults, el protagonista n’és un bon exemple, el que diríem amb paraules tècniques “un espavilat”.

Ser adolescent sempre ha sigut complicat, has de ser rebel amb els pares, amb els companys, has de ser agressiu amb el món, però avui amb dia amb les xarxes socials que et dicten com has de ser, què has d’aparentar, què t’ha d’agradar, i els influenciadors que et diuen com has de pensar encara és més complicat, d’una bona ens hem salvat les generacions més grans.

Que bon actor és Stephen Graham.

Nota: 7/10

Modern Love són 16 capítols independents sobre històries d’amor diferents. Sempre va de dues persones que es coneixen i tenen una relació, a partir d’aquí pot passar qualsevol cosa. Uns capítols tenen més humor, altres més drama, altres més acció, però el denominador comú són els sentiments entre els protagonistes. Els actors solen ser bastant famosos, fixeu-vos si és així que jo en la majoria de capítols he dit “Guaita! Aquest no sortia a…”. De fet, els dos protagonistes solen ser famosos, però jo, que en reconegui un dels dos ja estic content. Una altra característica de la sèrie és que gairebé sempre passa a Nova York (hi ha 3 capítols que passen a UK), el món és molt gran, però és que Nova York també ho és. És d’aquelles sèries que donen bon rotllo sense ser massa ensucrades, bé algun capítol sí, però en general, 30 i pocs minuts passen ràpidament i de manera agradable. He fet una llista amb els capítols ordenats segons quan m’han agradat perquè soc de fer llistes.

1×03 Anne Hathaway => Bipolar
2×03 Kit Harington => Estranys en un tren
1×07 Andrew Scott => Pares adoptius
1×01 Cristin Milioti => El porter de l’edifici
1×08 Jane Alexander => Nou amor en la tercera edat
1×05 John Gallagher Jr => Cita accidentada
2×02 Zoë Chao => La noia nocturna
2×08 Tobias Menzies => Segona oportunitat
1×02 Dev Patel => Recuperar una relació perduda
1×04 Tina Fey => Revifar la relació
2×06 Anna Paquin => Els plans del soldat
2×01 Minnie Driver => Cotxe vells amb records
2×04 Dominique Fishback => Millors amics
2×07 Marquis Rodriguez => Una mateixa història recordada de dues maneres molt semblants
2×05 Pearl Zeldin => No sé si soc lesbiana
1×06 Julia Garner => Amor paternal

Modern Love té 16 capítols repartits en dues temporades, un 6,8 al filmaffinity i un 7,9 a l’imdb. Tot i que la nota global de la sèrie importa poc, ja que cada capítol és totalment independent, és com veure una mini pel·lícula de 30 minuts.

Nota: 7/10

He vist Manicomics, en el 3Cat, són 8 programes de 30 minuts, amb 7 monologuistes que reflexionen sobre diferents temes, està presentat per Ignasi Taltavull, el nano alt de la Ruïna. El programa alterna entre el monòleg del protagonista del capítol i una entrevista en moviment de la persona amb l’Ignasi reflexionant sobre el tema del capítol. Els ordeno segons quan m’han agradat. El vuitè capítol, i possiblement el millor, són simplement fragments de tots els monologuistes que no cabien en els seus respectius capítols.

1. T1xC1 – El català amb Òscar Andreu
2. T1xC5 – La mort amb Magí García
3. T1xC2 – La vellesa amb Eva Soriano
4. T1xC4 – La frustració amb Irene Minovas
5. T1xC6 – El sexe amb Charlie Pee
6. T1xC3 – Animals de companyia amb Tomàs Fuentes
7. T1xC7 – Res en concret amb Andrés Fajngold

Aquest dissabte li van fer una entrevista al presentador.
Podeu mirar el primer, i si us agrada el format podeu seguir amb els altres. Us deixo amb el tràiler

Gent normal és una mini-sèrie irlandesa sobre dos joves en l’últim any d’institut i llavors passen a la universitat. La sèrie gira al voltant de la seva relació romàntica, o a vegades sobre la seva no-relació. Tots dos són joves i atractius, però com a heterosexual trobo especialment atractiva la noia. Tots dos s’agraden, però la noia sembla més penjada del noi, és una llàstima perquè el noi té un comportament tòxic, i a vegades es comporta com un autèntic imbècil, però en el fons és bon noi. La trama es ven com una història normal d’unes persones normals (bé, tan normals tampoc no són, ja he dit que són atractius), al principi l’he trobat interessant, després m’he cansat una mica d’ells, especialment del noi, que no es comporta bé amb la noia, quin idiota, mira que no saber valorar una noia així. Al final crec que m’he empatxat d’aquests dos.

Gent normal és una mini-sèrie de 12 capítols de 30 minuts, té un 7,6 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.
Nota: 5/10