1. Fa poc, als prestatges de casa, vaig topar-me amb l’”Eduard VII i la seva època” d’André Maurois. Em va fer gràcia tornar-lo a fullejar. Aquell Maurois home d’ordre i tant senyor, jueu d’origen, em va recordar el malaurat Stefan Zweig, l’altra gran escriptor, entre els que jo conec, que va conrear la biografia i l’historia.
Posat a remenar el caos de la prestatgeria, va sortir aquest volum comprat i llegit als disset anys. Reconeixeu la portada?… La col•lecció “Los clásicos del siglo XX”, que fou mítica. A la solapa s’anunciaven noms tant gloriosos com M.Van der Meersch – algú recorda “Cuerpos y Almas”? -, Colette, Cronin – algú li sona “La Ciudadela”? -, W. Somerset Maugham, W. Saroyan, Mika Waltari i Lajos Zilahy. Tot això era, llavors, del bo i millor que hi havia als aparadors de les llibreries i, només de pensar-hi, em venen ganes de tornar a llegir-los.
Així que, en un atac de nostàlgia, m’he cruspit “Les Roses de Septembre”(1956) d’André Maurois, llibre que des de tots els punts de vista s’ha fet vell. I jo també. Apa doncs: a la recerca del meu temps perdut.
2. Som-hi: el protagonista, un escriptor tocat per la vareta màgica de l’èxit, viu en el París més sofisticat. Home casat, amb una esposa que fa molt de representant i poc de companya, viu un parell d’aventures amoroses. A la primera part del llibre amb una pintora vinguda del països de l’est d’Europa, a la segona part amb una actriu peruana. I, a la tercera… Ah que no ho endevineu?…
Tot i que França ja era coneguda com la terra de l’amour, fins i tot si voleu de l’amour fou, Andrè Mourois, opta per un tractament atrevit sobre el paper, però poc creïble, o, almenys, només creïble per la gent de la classe social a la que anava dirigida. Amb el seu estil elegant i sobri prova de penetrar l’ànima dels seus personatges i furgar-hi una miqueta. Però aquest partidari de l’ordre, erra el tret. Les protagonistes són massa d’una peça i poc creïbles. El camí del pecat a la penitència que se’n segueix… què voleu que us en digui! Tot plegat un pic artificial.
3. La novel•la s’ha fet vella i el noi que l’ha rellegida també. Maurois té tot l’ofici, cosa que no és pas poca cosa, i una cultura immensa, especialment sobre literatura i història angleses. Ha destacat com a crític i biògraf. Entre els seus escollits hi ha Shelley (“Ariel ou la vie de Shelley”) i Proust (“À la recherche de Marcel Proust”).
Qui sap si el temps tornarà a posar-lo d’actualitat. No ho crec. La gent a qui anava dirigida l’obra és morta i amb l’ofici solament no es passa pas a l’història.
1. Des de fa molt temps – del temps en que encara teníem la televisió en negre i blanc – que buscava un conte d’Aldous Huxley. El vaig veure una tarda a l’UHF i va quedar-me gravat a la memòria, sense que recordi ben bé el perquè. Una història curteta, que transcorre en un lloc indeterminat de la Toscana, amb vistes a Fiesole i a Sant Miniato. Un marrec, fill dels masovers, impressiona vivament per la seva intel•ligència i sensibilitat, als senyors anglesos que, per raons que no es detallen, han llogat la vila.
1. Aquest matí de diumenge he tingut una alegria. Un canal de la tdt m’ha obsequiat amb una excepcional “Traviata”. Jo, que tot el que volia era fugir dels pequinesos i del soroll de les motos, – mira que bé! – en un canal anomenat veo, trobo en Rolando Villazón i la meravellosa Anna Netrebko – de qui restaré per sempre admirador – cantant els amors i els desamors de la Violetta i el seu estimat.
2. Poc a poc l’obra de Dumas va guanyant terreny en el meu Parnàs particular. L’obra, “La Dame aux Camélias” ha guanyat molts punts sobretot ara que m’he decidit a atacar-la en versió original. La trobo extraordinàriament ben escrita. No hi trobo retoricismes vans, tot i que el tema podria fer-ho avinent. I trobo, finalment, unes quantes Marguerites Gautier a la literatura francesa i les suposo – potser estic errat – “filles” de la primera i gran Dama de les Camèlies.
Max Aue, l’infortunat protagonista de “Les benignes”, passa la darrera part de la novel•la amb “L’educació sentimental” de Gustave Flaubert sota el braç. Així que, amb més temps i poques ganes de fer res, l’he agafada del prestatge (que a Manresa en diem postada) de la meva discreta llibreria i, apa som-hi!
1. He acabat “Les benignes”, de Jonathan Littell, i l’esglai que m’ha acompanyat al llarg de les més de mil pàgines, encara no m’ha abandonat del tot. És un llibre sobre la gran guerra europea i els seus horrors; sobre l’ànima humana i les seves (nostres) terribles possibilitats criminals i, també, de la immensa mesura de dolor que pot arribar a contenir l’home.
Diuen els que hi entenen, que el quattrocento va ser el segle de Donatello, que Miquel Àngel va ser la figura dominant del segle següent i que el seicento és indiscutiblement el segle de Bernini. I, aquest modest i entregat visitador de museus, sense més elements de judici que el què els entesos diuen, ho subscriu plenament.
Ja he deixat passar massa dies des del “Gianni Schicchi”, així que anem per feina. Aquesta tercera òpera del famós “Trittico”, no té pèrdua. La música és seguida, àgil, entretinguda i brillant – brillantíssima en algun moment – i la lletra… Tot i ser feta del mateix autor que va composar la “Suor Angélica” (Giovacchino Forzano 1884-1970) a mi m’ha recordat algunes peces de teatre del renaixement a les que pogut accedir.
Una altra gran nit al Teatre Kursaal de Manresa, amb la “Suor Angelica” i el “Gianni Schicchi“, dues òperes de tres, del que es coneix per “Il Trittico” de Giacomo Puccini i que a vegades s’interpreten seguides.
Sándor Márai (1900-1989, és autor de dos llibres que he tingut la sort de llegir. L’un: “L’última trobada“, publicat en català ja fa uns quants anys i l’altre “La dona justa” que no he llegit fins ara. I no sé perquè he tardat tant, ja que el primer, em va agradar d’allò més.
Blog de'n Valentí Torra 