jacint verdaguer / sara i sandra

jacint verdaguer / sara i sandra

• 1.
  Sandra Pérez iSara VidalJacint Verdaguer“Los dos campanars”, de Canigó (1885 ) Lectura i comprensióDoncs ¿què us heu fet, superbes abadies,AMercèvol, Serrabona i Sant Miquel,Bi tu, decrèpit Sant Martí, que ompliesAaqueixes valls de salms i melodiesAla terra d'àngels i de sants lo cel?BDoncs ¿què n'heu fet , oh valls!, de l'asceteri,Cescola de l'amor de Jesucrist?On és, oh soledat!, lo teu salteri?On tos rengles de monjos, presbiteri,que, com un cos sens ànima, estàs trist?D'Ursèol a on és lo Dormitori?La celda abacial del gran Garí?On és de Romualdo l'oratori,los palis i retaules, l'ori evorique entretallà ha mil anys cisell diví?Los càntics i les llums s'esmortuïren;los himnes sants en l'arpa s'adormiren,la rosa s'esfullà com lo roser;com verderoles que en llur niu morirenquan lo bosc les oïa més a pler.Dels romàntics altars no en queda rastre,del claustre bizantí no en queda res:caigueren les imatges d'alabastrei s'apagà sa llàntia, com un astreque en Canigó no s'encendrà mai més.Com dos gegants d'una legió sagradasols encara hi ha drets dos campanars:són los monjos darrers de l'encontrada,que ans de partir, per última vegada,contemplen l'enderroc de sos altars.Són dues formidables sentinellesque en lo Conflent posà l'eternitat;semblen garrics los roures al peu d'elles;les masies del pla semblen ovellesal peu de llur pastor agegantat.Una nit fosca al seu germà parlavalo de Cuixà: -Doncs, que has perdut la veu?Alguna hora a ton cant me desvetllavai ma veu a la teva entrelligavacada matí per beneir a Déu.-Campanes ja no tinc- li responialo ferreny campanar de Sant Martí-.Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!Per tocar a morts pels monjos les voldria;per tocar a morts pels monjos i per mi.Que tristos, ai, que tristos me deixaren!Tota una tarda los vegí plorar;set vegades per veure'm se giraren;jo aguaito fa cent anys per on baixaren;tu que vius més avall, no els veus tornar?-No! Pel camí de Codalet i Pradasols minaires i llauradors:diu que torna a son arbre la niuada,mes ai!, la que deixà nostra brancadano hi cantarà mai més dolces amors.Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;nosaltres damunt seu anam caient;lo segle que ens deu tant ara ens aterra,en son oblit nostra grandor enterrai ossos i glòries i records se'ns ven.-Ai!, ell ventà les cendres venerablesdel comte de Rià, mon fundador;convertí mes capelles en estables,i desniuats los àngels pels diablesen eixos cims ploraren de tristor.I jo plorava amb ells i encara ploro,mes ai!, sens esperança de conhort,puix tot se'n va, i no torna lo que enyoro,i de pressa, de pressa, jo m'esfloro,rusc on l'abell murmuriós s'és mort.-Caurem plegats- lo de Cuixà contesta-Jo altre cloquer tenia al meu costat;rival dels puigs, alçava l'ampla testa,i amb sa sonora veu, dolça o feresta,estrafeia el clarí o la tempestat.Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,mes, nou Matusalem, també morí;com Goliat al rebre la ferida,caigué tot llarg, i ara a son llit me cridason insepult cadavre gegantí.Abans de gaire ma deforme ossadablanquejarà en la vall de Codalet;lo front me pesa més i a la vesprada,quan visita la lluna l'encontrada,tota s'estranya de trobar-m'hi dret.Vaig a ajaure'm també: d'eixes alturestu baixaràs a reposar amb mi,i ai!, qui llaure les nostres sepultureson foren Sant Miquel i Sant Martí-.Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;mes, l'endemà al matí, al sortir lo sol,recomençant los càntics que ells acaben,los tudons amb l'heurera conversaven,amb l'estrella del dia el rossinyol.Somrigué la muntanya engallardidacom si estrenàs son verdejant mantell;mostrà's com núvia de joiells guarnida;i de ses mil congestes la floridablanca esbandí com taronger novell.Lo que un segle bastí, l'altre ho aterrames resta sempre el monument de Déu;i la tempesta, el torb, l'odi i la guerraal Canigó no el tiraran a terra,no esbrancaran l'altívol Pirineu.1.Després de llegar aquest fragment de l’epíleg (conclusió o part final) del poema èpic Canigó, consulta en el diccionari el significat d’aquestes paraules: superba, abadia, salm, presbiteri, cel.la (celda), oratori, cistell, albastre, garric.Superba: D’una magnificència, d’una bellesa que imposa.Abadia: Comunitat monàstica o canònica, autònoma, governada per un abat o per una abadessa. /Edifici o conjunt d’edificis que formen un monestir o una col·legiata. / Rectoria o casa destinada a habitatge del rector de la parròquia.Salm: Himne religiós./Càntic hebreu dels cent cinquanta que constitueixen un dels llibres de l’Antic Testament, emprat com a pregària i cant religiós en les litúrgies jueva i cristiana.Presbiteri: Reunió dels preveres amb el bisbe. (Part de l’església al fons de la nau central on hi ha l’altar major, més elevada d’un o més graons que la resta de l’església, que és reservada als clergues)Cel.la (celda): Apartament petit destinat a un religiós en un convent, a un pres en una presó. / Part del temple clàssic destinada a guardar-hi la imatge de la divinitat.Oratori: Lloc destinat a fer-hi oració. /Apartament d’una casa on pot dir-se missa. /(Composició dramàtica i musical sobre assumpte religiós, que avui s’executa sense acció escènica.)Cisell: Eina de metall llarga i plana amb tall a la vora extrema de la fulla, que serveix per a treballar pedra, metall, fusta, os, etc., ordinàriament a cops de martell.Alabastre: Roca composta de guix microcristal·lí, compacta, generalment blanca i translúcida, de la qual es fan vasos, ornaments, etc./ Calcita dura, compacta, d’una blancor lletosa, sovint amb bandes de colors.Garric: Arbust perennifoli de la família de les fagàcies, de fulles coriàcies, lluents i espinoses, i fruit en gla, que es fa a la regió mediterrània, sovint formant extenses garrigues (Quercus coccifera).http://dlc.iec.cat/results.aspEstructura i tema5. Fes un resum del text a partir d’aquestes preguntes: -Què està evocant el poeta amb un seguit d’interrogacions retoriques?Remarcar la nostalgia del passat amb l’ubi sunt. -Quina visió té davant dels ulls que contrasta amb l’evocació anterior?Un paisatge trist. -Quins són els únics elements arquitectònics que resten drets?Els campanars6. Enuncia les idees del poema tenint en compte el que has respost a les preguntes anteriors. Indica les estrofes que ocupa cada idea.Les tres primeres: a la nostalgia del antic paisatge.Les dos seguents a la antiga visió del paisatge. Y les dues darreres a l’unic que queda, els dos altars, amb la visió actual del paisatge.(segons la versió del llibre pag:160)7. Formula el tema d’aquest fragment de Canigó.L’enyorança del antic paisatge català, centrat en l’antiga esglèsia de Sant Martí que comenta la seva tristó amb la de Cuixà.Recursos8. Analitza la mètrica i la rima del poema (tingues en compte que es tracta d’un tipus de vers d’origen italià). Quin nom reben aquestes estrofes?Aquest poema consta de 21 estrofes de 5 estrofes cada un, la seva rima ABAAB, es consonant. Es diuen quintet.9. Senyala quin tòpic literari és emprat en les tres primeres estrofes.-Ubi sunt? (recorda l’antiga esplendor i la bellesa d’una cosa humana desapareguda).10. Explica les comparacions que Verdaguer empra per a descriure aquests fets i elements del paisatge: la desaparició dels cants dels monjos; la pervivència dels dos campanars; els roures i les masies.Utilitza la naturalesa per a fer comparacions, les plantes, arbres, animals, els humans...la desaparició dels cants dels monjos: Los càntics i les llums s'esmortuïren;los himnes sants en l'arpa s'adormiren,la rosa s'esfullà com lo roser;com verderoles que en llur niu morirenquan lo bosc les oïa més a pler.la pervivència dels dos campanars: Són dues formidables sentinellesque en lo Conflent posà l'eternitat;els roures: semblen garrics los roures al peu d'elles; les masies:les masies del pla semblen ovellesal peu de llur pastor agegantat.11. Comenta les dues metàfores que parlen de les ruïnes dels campanars. Com jo, teia nou-cents anys de ma vida,mes, nou Matusalem, també morí;com Goliat al rebre la ferida,caigué tot llarg, i ara a son llit me cridason insepult cadavre gegantí.En aquesta estrofa, Verfaguer, compara els monestirs amb dos personatges destacats, Matusalem, que va viure molts anys, y Goliat, un gegant molt fort. Aquests personatges també tenen la seva fi: Matusalem mor, i Goliat cau ferit (metàfora que vol dir que els monestirs son enderrocats).Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;nosaltres damunt seu anam caient;lo segle que ens deu tant ara ens aterra,en son oblit nostra grandor enterrai ossos i glòries i records se'ns ven.Ells es refereix als campanars, no jauen, sinó, que han sigut enderrocats, i ara les ruïnes estan per terra escampades. 12. Esmenta dos exemples d’hipèrbaton i analitza’ls.en son oblit nostra grandor enterraSeria: nostra grandor en son oblit enterraAlguna hora a ton cant me desvetllavaSeria: Ton cant me desvetllava a alguna horaJudici crític i opinió personal14. Quina de les cinc característiques de la poesía de Verdaguer creus que té més rellevància en aquest fragment de “Los dos campanars” ?Els sentiments de nostàlgia i enyorança inspiren moltes de les composicions poètiques d’aquest autor. Encara que també es veu bastant clar el nacionalisme manifestat en l’amor de la seva terra propia i l’exaltaciò del pasat de Catalunya.