Partenó
Download as PPTX, PDF1 like1,563 views
Comentari PAU del Partenó de l'Acròpoli.
Partenó
- 1. Partenó
- 2. Fitxa tècnica Títol: Partenó Autor: Ictinos (actiu a la Obra del mateix autor: Cal.licrates: Atena Niké (448 -421 a. C.) segona meitat del segle V a. C.) i Cal.licrates (actiu al segle V a. C.) Cronologia: entre el 447 a. C. i el 438 a. C.) Tipologia: Temple (arquitectura religiosa) Materials: marbre de la pedrera del Pentèlic Estil: Grec clàssic Localització: Acròpoli d’Atenes.
- 3. Biografia dels autors Sota la supervisió de Fídies, els dos arquitectes principals del Partenó van ser Ictinos i Cal.lícrates, dels quals, malauradament no s’ha conservat gaire informació històrica. Ambdós arquitectes van treballar al segle V a. C., durant l’època esplendorosa de Pericles, que els va encarregar diverses construccions. Entre altres obres, Ictinos va ser l’arquitecte del temple dòric d'Apol·lo a Bassae, la construcció del qual va començar l’any 430 a. C. Cal.licrates va construir el petit i elegant temple jònic d’Atena Niké (448-421 a. C.) a l’Acròpoli d’Atenes.
- 4. Descripció formal El Partenó s’erigeix sobre una base de tres graons (estereòbat o opistodoma) que culmina amb un últim graó o plataforma (estilòbat) sobre la qual s’aixequen sense base, les columnes dòriques: vuit a cada façana frontal, disset a les laterals. El fust format per tambors superposats, presenta una robustesa sòlida decorada per estries d’aresta viva. Entre el fust i el capitell hi ha una motllura anular anomenada collarí. El capitell està format per dues parts: l’equí en forma de con, damunt el qual hi ha l'àbac quadrangular, ambdós sense cap mena de decoració.
- 5. El Partenó és un temple dòric octàstil, i perípter monòpter, perquè tot el perímetre està envoltat per una sola filera de columnes. A l’interior, la planta rectangular de la cel·la està dividida en dues sales diferents, naos i opistòdom, separades per un mur. L’accés a la naos es feia a través del pòrtic oriental hexàstil (6 columnes) que, amb el nom de pronaos, servia d’antesala al recinte sagrat on es guardava la majestuosa estàtua criselefantina (feta d’or i vori) de la deessa Atena, obra de FÍDIES, envoltada per una columnata interior de dos pisos en forma de “U”. Tant la porta com les finestres obertes als murs de la naos estaven situades estratègicament perquè la sortida del sol il·luminés l’est{tua. Al costat occidental, un segon pòrtic, també hexàstil, donava accés a l’opistòdom, presidit per quatre columnes jòniques altes, a l’interior del qual es guardava el tresor del temple.
- 6. Entorn i integració urbanística El Partenó forma part del complex urbanístic religiós de l’Acròpoli d’Atenes. La façana principal mira a l’est, el punt per on surt el sol – com era habitual en les construccions religioses a l’Antiguitat -, i dóna l’esquena a l’entrada al recinte. La seva majestuositat i la ubicació al punt més alt del turó el converteixen en l’element vertebrador del conjunt d’edificis importants de l’Acròpoli, com ara l’Erectèon (al nord) o els Propileus (a l’oest).
- 7. Funció, contingut i significat El Partenó va ser el gran temple que els atenesos van oferir a la deessa Atena després de derrotar els perses. La seva construcció, durant l’època de Pèricles, va ser l’inici de la reconstrucció de l’Acròpoli atenesa, destruïda durant les guerres mèdiques. Durant el segle VI dC., el temple va passar a ser cristià i es va consagrar a la Saviesa Divina (Santa Sofia). Durant l’ocupació catalanoaragonesa, al segle XIV, el temple va ser dedicat a Santa Maria de Cetines, nom amb què es coneixia la ciutat d’Atenes en català medieval. Per la seva importància artística i cultural, era vigilat dia i nit per ordre del rei Pere IV el Cerimoniós. Sota la dominació turca, durant el segle XV, el Partenó es va convertir en mesquita, i durant el segle XVII, en un polvorí que va ser destruït parcialment per una bomba veneciana el 1687. Poc després, se’n van aprofitar part dels marbres en la construcció d’altres edificis i, finalment, l’anglès lord Elgin es va emportar al seu país algunes de les escultures que decoraven el temple.
- 8. La decoració escultòrica, obra de FÍDIES, ocupava els frontons, en els quals es representaven diversos episodis de la vida de la deessa Atena, com el seu naixement i la lluita amb Posidó per la possessió d’Atenes.
- 9. A les mètopes que decoraven el fris exterior s’hi representaven les quatre lluites mitològiques –la centauromàquia, la guerra de Troia, l’amazonom{quia i la gigantomàquia-. El fris que envoltava la cel·la estava esculpit amb la processó de les Grans Panatenees, celebració en honor de la deessa Atena que es feia cada quatre anys. A l’interior de la naos s’hi guardava la monumental escultura criselefantina, no conservada, de la deessa Atena Pàrtenos, feta també por FÍDIES.
- 10. El Partenó és el millor exemple de la recerca, a través de les matemàtiques, de la perfecció i l’harmonia –paraula grega que significa unió bella del que és divers-. En aquest sentit, destaquen les correccions òptiques utilitzades pels arquitectes amb la finalitat d’aconseguir la perfecció visual de la línia recta. Les correccions òptiques més importants van ser: la lleugera curvatura convexa de l’entaulament i l’estilobat, el lleuger bombament del fust de les columnes (èntasi) i l’augment del gruix i de la separació de les columnes situades als quatre cantons extrems del temple.
- 11. Models i influències El Partenó és una síntesi perfecta entre la tradició dòrica (robusta, austera i monumental) i la novetat jònica, que va endolcir les proporcions i va agafar l’home com a mesura en la recerca de l’harmonia constructiva. En aquest sentit cal destacar les correccions òptiques comentades anteriorment, que tanmateix no són exclusives del Partenó, perquè també n’hi ha al Temple de la Concòrdia d’Agrigent, que tanca la sèrie de construccions dòriques clàssiques. El Partenó està considerat la culminació de la perfecció arquitectònica grega i un exemple de refinament i esveltesa, a la vegada que un model de fusió perfecta d’arquitectura i escultura. A més, la distribució interior entre naos i opistòdom va suposar una evolució important en el desenvolupament d’aquest espai sagrat.